Acusen Trump d’haver donat l’ordre del xantatge a Kíev
L’ambaixador nord-americà a la UE involucra tots els alts càrrecs del govern i l’advocat del president, Rudy Giuliani
Els republicans qüestionen la memòria del testimoni de l’‘impeachment’
La Casa Blanca tenia raó de témer el testimoni de l’ambaixador dels EUA a la Unió Europea, Gordon Sondland, davant el comitè que investiga l’impeachment. “Va haver-hi quid pro quo? La resposta és sí”, va dir. Ell mateix va formar part de la trama de pressió al govern ucraïnès perquè investigués els Biden a canvi d’una reunió a la Casa Blanca amb el president Trump. Més tard s’afegiria un element més de pressió: els més de 360 milions d’euros en ajuda militar que l’administració nord-americana havia congelat de manera unilateral i sense donar explicacions, i que només va alliberar quan tota la premsa se n’havia fet ressò.
La presència de Sondland era molt esperada i tenia Washington amb l’ai al cor. La figura de l’ambaixador va despertar suspicàcies quan va haver d’esmenar una declaració inicial perquè, en veure que les històries d’altres no coincidien amb el que havia dit, de sobte “se li havia refrescat la memòria”.
Que ell fos una de les peces clau en tota la trama ucraïnesa convertia la seva versió dels fets en transcendental. I va complir amb les expectatives en afirmar que “no era cap secret” que es buscava el xantatge a Kíev i que es feia “per ordres del president Trump i [el seu advocat] Rudy Giuliani”.
No es va quedar aquí: va enfangar la plana major de l’administració en la trama. L’existència d’un canal diplomàtic paral·lel que podria haver fet coses malament va desaparèixer quan va confessar que el vicepresident, Mike Pence; el secretari d’Estat, Mike Pompeo, i altres figures del govern eren puntualment informades de tot allò relacionat amb la pressió a Ucraïna. “Tothom n’estava assabentat, no era cap secret”, va sentenciar el diplomàtic.
Els demòcrates van acabar eminentment satisfets. “El que acabem de sentir és el reconeixement d’aquesta conspiració: condicionar una reunió a la Casa Blanca i assistència en seguretat. Aconseguir dues condicions polítiques que l’ajudarien en la campanya per a la reelecció [com a president dels Estats Units] és un quid pro quo elemental”, va dir el congressista Adam Schiff, al capdavant del comitè investigador.
Contradiccions
La defensa republicana es va basar en un intent de minar la credibilitat de Sondland, tot posant en dubte la seva memòria, mirant de provar una possible magnificació dels fets i l’extracció de conclusions sense proves clares.
Trump va sortir davant els periodistes amb notes manuscrites per intentar salvar la cara i va recordar que en una conversa amb Sondland li va deixar clar que “no volia res” d’Ucraïna i que ni parlar-ne, de quid pro quo. Una figura que ahir va dir que no coneix “gaire bé”, tot i ser el seu ambaixador a Europa i que fa uns mesos el va definir com un “bon home i un nord-americà fantàstic”.
El mateix Sondland va retratar Trump en confessar, entre rialles, que la relació amb el president era d’aquestes en les quals s’utilitzen paraules malsonants i vulgars.
Aires de Watergate
El testimoni de Gordon Sondland en el procés d’impeachment va ser tan explosiu i nociu per al president Trump que per molts va recordar com va caure Richard Nixon en el cas Watergate. Llavors va ser John Dean, aleshores advocat del defenestrat president, qui davant el comitè que l’investigava va dir que creia que hi havia gravacions amb proves de la trama del Watergate, una revelació que va resultar ser certa i l’inici de la caiguda en picat de Nixon. Per alguns analistes, les declaracions de Sondland, que col·loquen Trump al capdavant de la trama de xantatge i pressió a Ucraïna podrien marcar un abans i un després en l’afer de l’impeachment. Per si no n’hi hagués prou, el demòcrata Adam Schiff va fer saber a l’administració que ignorar la petició d’entrega de documents al comitè que investiga el president “va ser l’article 3 dels que es van escriure contra Nixon”, que l’acusava d’obstrucció.