Onadeta a Sabadell

Les marxes convocades ahir per Tsunami Democràtic a Sabadell van ser animades, divertides, humorístiques... De tot menys multitudinàries. De la plaça Mestre Planes, a l’Eixample, van sortir poc més de cinquanta persones; si fa no fa, tantes com n’hi havia en tres punts més de la ciutat, des d’on van començar a caminar cap a l’ajuntament: la plaça de la Creu Alta, el Mur de la Llibertat (a la sortida dels ferrocarrils de Gràcia) i la plaça del Pi. Bé, d’aquest últim, només en van sortir una dotzena. “Anàvem tallant la vorera. Què vols? És Ca n’Oriach i allà la gent està per altres coses”, comentava un dels participants.

Totes van aconseguir arrossegar més gent pel camí, i a la plaça Doctor Robert, davant de l’ajuntament, s’hi van arribar a aplegar mig miler de persones. Grallers, balls de bastons, castellers, música i bones dosis d’humor, com ara quan un grup de voluntaris van simular que eren mossos i policies i van fer veure que carregaven contra els concentrats, armats amb escombres i amb escorredores de plàstic al cap. Corredisses simulades, rialles i crits de “fora les forces d’ocupació”, en un ambient intencionadament teatralitzat. “Aquí teniu una urna heretada de l’1-O perquè tothom que tingui una idea per anar fent boca, que vingui aquí i l’escrigui”, animava Josep Boltaina, d’Òmnium Cultural.

L’humor, potser per compensar l’escassa resposta, va ser present ahir en totes les marxes de Sabadell. “Som una onadeta petita del tsunami”, comentava una dona a la sortida de la plaça Mestre Planes. Tot i ser-ne pocs, anaven caminant pel mig del carrer i interrompien el trànsit al seu pas. Ni rastre de la Guàrdia Urbana, ni tan sols a les cruïlles més complicades, com la de la Gran Via amb avinguda Barberà, on els integrants d’aquesta branca del tsunami van decidir aturar-se i seure. “Ui, estic tan cansada... Estic una mica marejada, m’agradaria seure una mica”, comentava una de les dones que es dedicaven a amenitzar la marxa. “Què vols? Ho hem de fer amè. Fem república, però amb alegria”, repetia la dona.

Al mig de la Rambla, van tornar a seure. “Ara l’autobús no s’hauria d’aturar i escombrar-los a tots”, va cridar una dona visiblement enfadada. Ningú li va fer cas. Ni els manifestants ni les persones que berenaven tranquil·lament a les terrasses. I encara menys les que, com un dissabte qualsevol, havien sortit a comprar per la Rambla.