Una dura sentència que revolta el país
El Suprem condemna a un total de 100 anys de presó nou dels encausats, amb penes que van dels 9 als 13 anys
Les protestes s’estenen per tot Catalunya i paralitzen l’activitat de l’aeroport del Prat
Torra demana una reunió amb el rei i Sánchez i exigeix l’amnistia, mentre que Llarena reactiva l’euroordre contra Puigdemont
La sentència de l’1-O va deixar ahir de ser objecte de filtracions i especulacions mediàtiques i es va convertir en una dolorosa realitat que va impactar amb tota cruesa, en primer lloc, sobre els dirigents independentistes condemnats i les seves famílies i, per extensió, sobre la societat catalana.
El Suprem refusa el delicte de rebel·lió que plantejava la fiscalia i l’acusació particular de Vox. El tribunal presidit per Manuel Marchena considera per unanimitat que “es dona per provada l’existència d’episodis indiscutibles de violència”, però que són insuficients “per proclamar que els fets integren un delicte de rebel·lió”. L’alt tribunal, en una sentència qualificada per nombrosos juristes de molt política i en què es fan consideracions que rebutgen el dret a l’autodeterminació, desestima d’aquesta manera un delicte contra l’ordre constitucional i opta, amb la sedició, pel marc de l’ordre públic. La qual cosa, tenint en compte els fets de l’octubre del 2017, obre la porta a una perillosa reconsideració sobre drets fonamentals com el de manifestació.
Marchena i els altres sis jutges fan servir, doncs, la tesi de l’Advocacia de l’Estat per centrar el tipus delictiu en la sedició i la malversació. Delictes greus que sumen un segle d’empresonament en total (99 anys i mig) per als nou encausats que ara ja estaven en presó provisional. I que tenen com a conseqüència paral·lela la reactivació de l’euroordre contra l’expresident de la Generalitat Carles Puigdemont a les autoritats judicials de Bèlgica, on resideix. El jutge que ha instruït la causa de l’1-O, Pablo Llarena, va reaparèixer ahir per dictar aquesta petició internacional de detenció i lliurament. Puigdemont va comparèixer amb altres exiliats i va fer una crida: “Empoderem-nos ara que ja sabem que l’Estat ni dialoga ni fa justícia.”
La sentència condemna a 9 anys de presó per un delicte de sedició els líders socials: el president d’Òmnium, Jordi Cuixart, i l’expresident de l’ANC Jordi Sànchez. Les penes augmenten en el cas dels exmembres del govern de la Generalitat, per a la majoria dels quals, a la sedició, s’hi afegeix la malversació –a excepció de Carles Mundó, Meritxell Borràs i Santi Vila, condemnats per desobediència–. Les penes de presó van des dels 10 anys i mig per a Josep Rull i Quim Forn, passant pels 12 anys per a Dolors Bassa, Jordi Turull i Raül Romeva, fins a un màxim de 13 anys per al vicepresident Oriol Junqueras, que el tribunal considera “el líder”. Carpeta a banda té l’expresidenta del Parlament Carme Forcadell, condemnada a 11 anys i mig. Una pena que els experts consideren de justificació encara més dubtosa, especialment en l’esfera internacional, ja que s’està penant una acció parlamentària.
La sentència es va fer pública cap a un quart de deu del matí, seguint el camí de les lamentables filtracions dels darrers dies. Els magistrats, reunits des de primera hora, no van poder evitar la filtració de les penes en alguns digitals i van haver d’ordenar que s’activés l’entrega de la sentència als mitjans de comunicació i als procuradors. Funcionaris judicials eren també a primera hora del matí als centres penitenciaris on hi ha empresonats nou dels encausats per fer-ne el lliurament en mà.
No va passar ni un minut des que es va donar a conèixer la duresa de les penes aplicades pel Suprem que ja es produïen les primeres protestes ciutadanes. En primer lloc, concentrades a Barcelona, si bé posteriorment es van estendre arreu de Catalunya. Les primeres concentracions i talls viaris es van produir davant de les conselleries i les van protagonitzar treballadors de la Generalitat, però de seguida s’hi van afegir nombrosos ciutadans. A continuació, van ser els estudiants els que van liderar diverses marxes per la capital catalana fins a congregar unes 25.000 persones cap al migdia a la plaça Catalunya.
Carreteres, vies i aeroport
Les crides de Tsunami Democràtic i dels CDR van comportar, a més, el tall de diverses infraestructures, tant viàries, com ara l’AP-7 i moltes altres carreteres, com ferroviàries, amb la interrupció de la circulació del TAV i el tren convencional al seu pas per Girona i Reus, entre d’altres. A Sants també hi havia una important concentració de gent, però l’intent d’ocupar l’estació central barcelonina va ser repel·lit pels Mossos amb el desallotjament dels manifestants i algunes càrregues dels antiavalots.
Probablement, però, la infraestructura més important afectada per les protestes va ser l’aeroport del Prat. Milers de manifestants van protagonitzar una seguda al vestíbul i a l’exterior del principal aeroport del país. Malgrat la paralització del transport públic (el servei de rodalies i la línia 9 del metro) per arribar a les terminals en alguns moments, milers de persones van optar per enfilar cap a la T1 a peu o en bicicleta, amb els consegüents talls de trànsit a la Gran Via, una de les principals artèries de Barcelona. Un fort contingent policial va intentar impedir l’arribada de manifestants, sense poder frenar una veritable allau humana, enmig d’una tensió creixent. Mentre diversos efectius antiavalots de la Policía Nacional barraven el pas a qualsevol persona que no pogués acreditar l’accés a un vol, un veritable exèrcit d’agents dels Mossos acordonava l’aeroport per controlar-ne tots els accessos. No hi van faltar dures càrregues policials contra els manifestants. A mitja tarda, però, l’aeroport va haver de cancel·lar algun del centenar de vols previstos i a la nit la protesta encara es mantenia. La sorpresa va arribar posteriorment, quan Tsunami Democràtic va fer una crida a col·lapsar també els accessos a l’aeroport de Barajas.
Catalunya va viure ahir una veritable revolta ciutadana per protestar per la sentència contra els dirigents independentistes. Tampoc hi van faltar tractorades, com la de Reus. La jornada, totalment esquitxada d’actes de protesta pacífics arreu del país, es va saldar amb desenes de ferits per les càrregues policials i alguns detinguts.
Un llarg dia de mobilitzacions que va acabar al vespre amb milers de concentracions multitudinàries a les places de pobles i ciutats. Amb especial emotivitat als municipis dels dirigents empresonats com ara Terrassa (Josep Rull), Torroella de Montgrí (Dolors Bassa) i Sant Vicenç dels Horts (Oriol Junqueras), entre d’altres.
Reaccions
Les reaccions nacionals, estatals i internacionals es van succeir. La immensa majoria d’ajuntaments i entitats de Catalunya van lamentar la sentència o, directament, la van rebutjar. Des del RACC fins a clubs esportius com ara el Barça i l’Espanyol. I també es van produir molts pronunciaments polítics. Els partits independentistes, encapçalats per JxCat i ERC, amb el suport de la CUP, van rebutjar la sentència perquè la consideren injusta i no ajustada als fets, i perquè té un ànim de venjança i escarment. Els mateixos condemnats es van manifestar en aquest sentit amb piulades o missatges telefònics. De manera col·lectiva, amb un article conjunt amb l’eloqüent títol “No és justícia, és venjança”, i també a títol individual, qualificant la sentència d’injusta i venjativa, com va fer Oriol Junqueras, que va advertir: “Tornarem més forts, més convençuts i ferms que mai.” Jordi Sànchez, per la seva banda, deia: “Nou anys de presó no posaran fi al meu optimisme. Catalunya serà independent si persistim. Manifestem-nos sense por, avancem decidits des de la no-violència cap a la llibertat. Gràcies per no defallir. Guanyarem!” I Jordi Cuixart reblava en una piulada: “La resposta a la sentència, reincidència #HoTornaremAFer. Amnistia, democràcia i autodeterminació.”
En l’esfera més institucional, el president Quim Torra va llegir un comunicat conjunt del govern i el Parlament en què va assegurar: “En aquest judici, hem pogut comprovar que s’han inventat fets i que s’ha construït un relat fals per poder cometre un acte de venjança i no pas de justícia. Som davant d’un estat incapaç d’assumir tota la democràcia que un estat modern ha de saber assumir, basant la convivència entre els seus ciutadans en la voluntat popular.” Torra va anunciar una petició de reunió amb el rei Felip VI i el president del govern espanyol en funcions, Pedro Sánchez, i va exigir l’amnistia. Una declaració que va tenir continuïtat a la tarda al Parlament, on el president de la institució, Roger Torrent, acompanyat d’expresidents de la cambra, va afirmar que la sentència va “en contra de la societat catalana i de les institucions”, i va avisar l’Estat espanyol que, per més gent que posin a la presó, “no es renunciarà mai a decidir el futur”.
L’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, també va valorar la sentència, que va qualificar com “la pitjor versió de la judicialització, la crueltat”. Colau va tenir paraules de record per al regidor Quim Forn.
Mentrestant, els partits unionistes de la dreta, el PP i Cs –Vox estudia com pot recórrer contra el veredicte–, van exigir al govern espanyol un compliment íntegre de la condemna i van instar Pedro Sánchez a no concedir cap indult. Un compliment íntegre al qual Sánchez es va comprometre en la seva declaració, en què va afegir que “avui conclou un procés judicial exemplar i es confirma el naufragi d’un procés polític”.
Catalunya va viure ahir una jornada que passarà a la negra història de l’Estat espanyol en matèria de justícia democràtica. Una jornada d’emoció continguda i revolta popular que marcarà un abans i un després. I, de moment, el naufragi que s’albira no és sinó el de la democràcia espanyola per la via d’aigua oberta per l’impacte d’un obús anomenat sentència del procés disparat ni més ni menys que pel Tribunal Suprem.