“Som aquí per anar allà on ens diguin”

Els CDR havien convocat una primera concentració de protesta davant del Tribunal Superior de Justícia (TSJC), al passeig Lluís Companys. Les xarxes socials bullien després de fer-se pública la sentència. A la porta l’Òmnium, al carrer Diputació, feien la primera declaració oficial i els estudiants començaven a tallar carreteres... Molt abans que el Tsunami Democràtic animés la gent a dirigir-se cap a l’aeroport ja hi havia milers de persones que s’havien llançat al carrer. Moltes no sabien ben bé on anaven ni què farien. Algunes prenien decisions a cop de Telegram, altres seguien les consignes del Twitter, però totes tenien una única idea clara. Del que es tractava ahir era d’ocupar la via pública, de col·lapsar Barcelona, de tallar carreteres, de fer soroll, de mostrar tota la indignació que sentien de manera pacífica però contundent.

El Tomàs Gomis, ja jubilat, estava al carrer escoltant la ràdio quan va sentir la sentència. “De seguida he vist que hi havia una columna de gent que ja es manifestava al carrer Sepúlveda. He anat a casa a buscar els estris i m’hi he sumat”, explicava mentre es dirigia a la plaça Catalunya a escoltar les primeres indicacions del Tsunami Democràtic. Abans d’arribar, però, havia caminat una estona al costat dels estudiants a la Gran Via. “M’ho he anat trobant, el fet que tot estigui descentralitzat és molt positiu perquè permet a qualsevol persona, sigui on sigui, sumar-se a la protesta.”

Amb unes botes de muntanya i una estelada a les espatlles, el Tomàs tenia clar que el dia seria llarg. “Pararé per dinar, però després continuaré caminant. Aniré on calgui”, sentenciava.

Aquesta era la idea de la majoria de la gent que ahir va sortir a manifestar la seva repulsa per una sentència que consideren injusta, desproporcionada, “una involució en els drets col·lectius”, com va denunciar el vicepresident d’Òmnium, Marcel Mauri, a les portes del TSJC, convenientment blindat pels Mossos. Entre el miler de persones que van acompanyar Mauri fins al passeig Lluís Companys, on malgrat les convocatòries més matineres dels CDR, no hi va haver cap concentració de protesta prèvia a l’arribada d’Òmnium, hi havia la Maria Francisca, de 77 anys. “Tots som Carme Forcadell, tots som Dolors Bassa!”, repetia. Portava una petita pancarta a la mà on es podia llegir ben clar “Judici a la democràcia” que anava mostrant amb insistència a la gent que tenia més a prop. “Ho entens?”, repetia. La Maria Francisca venia de la seu d’Òmnium. Però quan Mauri va animar els concentrats, més d’un miler, a dirigir-se a la plaça Catalunya, ella es va quedar asseguda. “Jo no puc. Estic operada del cor. No estic per més patiments”, explicava després de mostrar la seva tristesa i indignació per una sentència que considera una venjança. “Si haguessin matat una persona la pena hauria estat més baixa. I ells no han fet absolutament res. Jo vaig ser-hi el dia 20 de setembre i va ser un dia alegre, un dia bonic. I ara tenim tot un govern a la presó per unes idees.”

Mentre la Maria Francisca continuava asseguda, la gent va començar a desfilar cap a la plaça Catalunya. Faltava un quart perquè el Tsunami Democràtic anunciés la mobilització general cap a l’aeroport. “Els drets no són de cap Borbó ni cap jutge, són de la ciutadania”, havia cridat Mauri a l’avinguda Lluís Companys, no sense haver recordat prèviament que ahir feia 79 anys del consell de guerra a Lluís Companys i avui 79 anys del seu assassinat.

El recorregut de Lluís Companys a plaça Catalunya es va fer en silenci. Es veien cares de fermesa però també de desorientació. “És cert que anem una mica despistats nosaltres. Però, vaja, per Telegram ja ens han dit que a la una ens anunciaran la primera acció de protesta important. Esperem que en vinguin moltes més”, comentava en Pau, que havia quedat amb un amic per passar el dia i “fer el que calgui per mostrar la nostra indignació per una sentència injusta, que és més un càstig cap a tots nosaltres”.

A plaça Catalunya havien arribat també les columnes d’estudiants i altres grups procedents de la plaça del Rei. Només d’arribar van veure com es multiplicaven pertot arreu els cartells i les pancartes amb el lema Tothom a l’aeroport. Per a molts va ser una sorpresa. La Marta i el Josep havien baixat a protestar, però no hi comptaven d’anar a l’aeroport. “Bé, ara anirem a dinar i decidirem què fem”, comentaven.

Els més joves no s’ho pensaven dos cops. “Anirem en metro, en bus o caminant, però si ens diuen a l’aeroport, arribarem a l’aeroport. Som aquí per anar allà on ens diguin”, comentava la Judith, que anava acompanyada d’un grup d’universitaris.

Fins i tot quan van començar a sentir que els accessos estaven bloquejats i que les línies de metro havien estat tallades, no defallien. “Ah, no passa res. Hi ha gent que ja ha començat a caminar per la Gran Via, també hi ha un altre grup que va per la ronda Litoral. D’arribar arribarem”, insistia el Raül, assegut amb quatre amigues al mig de la Gran Via. A pocs metres una dona, que havia vingut a acompanyar la seva mare de 77 anys, reconeixia una certa impotència. “He plegat de la feina per estar el dia a Barcelona, però la meva mare no està per anar a l’aeroport i més sense saber si podrem tornar”, comentava.

La Rosa Maria, de 63 i veïna de Calafell, ho veia igual. “Jo he vingut a passar uns dies amb la meva filla, ho vull viure, soc aquí en representació de molta gent que no hi és, però no em puc arriscar a anar a l’aeroport i no poder tornar”, assenyalava.

Però per a aquells que van decidir no anar a l’aeroport, la mobilització no va acabar a la plaça Catalunya. Sense gaires indicacions precises, van continuar ocupant els carrers del centre. Amb els accessos a la plaça Catalunya tallats, van començar a agafar posicions per passar el primer dia de protestes per la sentència. “Del que es tracta és de col·lapsar Barcelona, el que hem de fer és fer grups de 100 persones a cada cantonada i que no entrin”, explicava una noia a un grup de persones que no sabien on dirigir-se.

A les dues de la tarda, el centre de Barcelona estava ple de grups dispersos esperant noves consignes. Un home de 80 anys s’ho mirava des d’un banc del passeig de Gràcia. “Amb mala hòstia i impotència”, reconeixia. “Faig moltes donacions a l’ANC i Òmnium, però ja soc gran, em canso molt.”