Necessària

Acostumats a una indústria musical en molts casos dominada pel romanticisme, i en d’altres, pel desamor, és una sort tenir cantautores com Rozalén.

Les seves cançons recorden que hi ha molt a dir i encara més a fer. Recorden que les injustícies, en forma de versos ben pensats, són més fàcils de combatre; que les veus oblidades prenen força si algú els sap posar una bona melodia de fons; que les imatges valen més que mil paraules, i que alhora les paraules segueixen sent armes carregades de futur.

Cada cop que trepitja l’escenari amb Beatriz Romero, la cantant diu molt sense necessitat de dir res. Podria haver escrit una cançó reivindicant els drets dels sords. En podria haver escrit mil. Però prefereix pregonar amb l’exemple. I amb cada concert, Romero i ella demostren que l’espectacle sempre millora si hi participa un intèrpret de llengua de signes.

Alhora, el que canta és una oda als que lluiten per millorar el món. L’artista du a dins la força de les seves cançons i la sap transmetre amb una veu dolça que poc preveu la força del que diu. Són lletres plenes de consciència, lletres que posen noms, adjectius, punts i exclamacions a xacres socials que semblen invisibles per a altres autors.

Val la pena perdre’s en la seva discografia, assaborir les seves lletres i cridar-les amb ganes als seus concerts, on sempre, sempre, sempre, val la pena anar. Dissabte a la Ciutadella de Roses, a la cloenda del festival Sons del Món, Rozalén va demostrar un cop més que el que aquí s’escriu és una gran veritat. I el públic que ho va viure sens dubte ho confirmarà.