A l’ombra de Merkel

Amb el seu aire fràgil i decidit alhora, Ursula von der Leyen, de 60 anys, culmina al capdavant de la Comissió Europea una prolífica carrera política iniciada al seu país de forma tardana. De fet, és l’única dels ministres de Merkel que ha estat ininterrompudament en el govern federal des de l’arribada al poder de l’actual cancellera, el 2005. Primer, com a titular de Família (2005-09) i després de Treball (2009-13) i Defensa, cartera que ocupa des del 2013.

Mare de set fills, aquesta política de la democratacristiana CDU moderada i proeuropea, considerada anys enrere com a possible successora de Merkel, s’ha distingit per manifestar una major sensibilitat social dins el seu partit a l’hora de, per exemple, reclamar un salari mínim o la imposició de quotes de dones en la direcció de les grans corporacions. També va marcar distàncies amb la majoria del seu partit el 2017, quan va votar a favor de la legalització del matrimoni homosexual.

Al Ministeri de Defensa, però, és on Von der Leyen ha topat amb els principals obstacles. Tot i els seus esforços per modernitzar un exèrcit infraequipat, fer augmentar la despesa militar i reforçar la presència de Berlín en l’escena internacional, les seves relacions amb els alts comandaments han passat per moments tensos, com quan, fa dos anys, va denunciar un problema de “comportament” dins les casernes després de la detenció d’un alt oficial d’extrema dreta sospitós de preparar atemptats.

Les crítiques més dures li han caigut arran de la contractació externa de costosíssims estudis de consultoria, un cas de malbaratament de diners al marge de concurs públic que ha acabat en una comissió d’investigació del Parlament i que ha costat a Von der Leyen l’etiqueta de ministra més impopular del govern alemany, segons un baròmetre d’opinió publicat el maig pel setmanari Der Spiegel. És aquest descrèdit el que va dur l’exlíder de l’SPD alemany Martin Schulz, ferit perquè el seu candidat a la Comissió va quedar descavalcat, a menystenir l’elecció de Von der Leyen: “És la més fluixa dels ministres [...] però sembla que n’hi ha prou perquè es converteixi en cap de la Comissió.”

A aquesta taca en l’expedient cal afegir-hi un escàndol de suposat plagi en la seva tesi doctoral de medicina, una falta que ja va provocar la caiguda d’un dels seus antecessors a Defensa, el socialcristià bavarès Karl-Theodor zu Guttenberg, el 2011. Von der Leyen, però, va poder salvar el prestigi després que, el 2016, la Facultat de Medicina de Hannover dictaminés que els paràgrafs susceptibles de ser considerats plagi no tenien prou pes per retirar-li el títol de doctora.

Als mèrits de la seva gestió política i al perfil compatible amb els equilibris sempre presents a l’hora de designar càrrecs europeus (dona, alemanya i del PPE, el partit guanyador de les eleccions de maig), Von der Leyen suma a la seva llengua natal un perfecte domini del francès i de l’anglès. Filla d’un alt funcionari europeu que seria també president del land de la Baixa Saxònia (1976-90), Ernst Albrecht, la nova presidenta de la Comissió (que ha adoptat el cognom del marit, també metge) va néixer el 1958 a Brussel·les, on va viure fins als 13 anys. Apassionada de l’equitació, reconeix que s’ha mogut sempre en un entorn privilegiat que li ha permès saltar obstacles i arribar, per un camí imprevist, fins al cim del poder comunitari.