“Sovint una mentida és el més humà i bondadós”

És una barreja de personatges que he anat coneixent al llarg de la meva carrera. Però, més que res, són éssers humans. El personatge de Graciela Borges, una gran actriu que va ser una glòria del cinema, té un egocentrisme molt marcat. Però, a part d’això, tenen els problemes que tenim tots quan sortim del centre de l’acció. Sovint sentim el desig de tornar a viure-ho tot. Hi ha gent que s’adapta als canvis de la vida i altra gent que té molts problemes. Tracta d’una persona a qui tempten de tornar-ho a viure tot i no s’adona que l’enganyen.

Sí, sobretot Lubitsch. M’agrada molt el seu estil de comèdia enginyosa, com veu l’amor a través del temps, amb les seves infidelitats i amb les mentides pietoses que fan que duri. Sempre dic que en l’amistat i l’amor, la veritat està una mica sobrevalorada, de vegades és necessari mentir. Sovint una mentida és el més humà i bondadós. Tot això barrejat amb un humor negre, per això em remeto també a Wilder i a les comèdies angleses dels anys cinquanta.

Crec que sí. La meva intenció principal sempre és fer una pel·lícula que m’agradaria veure a mi. M’adono que miro més pel·lícules d’abans que actuals, perquè enyoro aquests diàlegs que ja no s’escriuen, aquest reblar el clau de les situacions... Darrerament s’estrenen massa pel·lícules de gent d’altres planetes, o amb superpoders, i en trobo a faltar una que em pugui enganxar, fer-me riure, emocionar-me i empatitzar amb els personatges. Espero que els joves disfrutin de la meva pel·lícula. A Buenos Aires es dona aquesta paradoxa, la gent jove l’ha disfrutat més que les altres que he fet, potser perquè els personatges són molt transgressors, o estan de tornada de tot i tenen un toc de maldat.

Quan vas al cinema, et lliures al que fa la pel·lícula i li demanes que t’expliqui un conte, que et porti per un camí i intenti sorprendre’t, divertir-te, fascinar-te. I hi ha un altre tipus de cinema que he fet en altres pel·lícules que és parlar de la teva vida, però explicant alguna cosa que no sàpiga, o veure-la d’una altra manera. Quan es planteja aquesta mena de contracte, per mi s’està entrant en un joc. Aquí fem un pas més enllà, perquè els personatges venen del món del cinema i comparen constantment amb el que farien si fos una de les seves pel·lícules, t’expliquen els passos amb què es construeix una història, com es fa un guió. És un joc amb l’audiència.

El hijo de la novia, perquè va ser el primer èxit de la meva vida, la primera vegada que vaig poder dir que podria viure d’això. I em va donar una confiança per poder barallar-me més per les meves conviccions, perquè és una pel·lícula que ningú volia fer. A més, jo ja era gran, tenia 42 anys, i les meves pel·lícules anteriors havien estat fracassos. Em van donar força i empenta en un moment que, sense el que va passar amb la pel·lícula, potser hauria abandonat.

Depèn. Hi ha una cosa bastant simptomàtica: els personatges protagonistes de les meves pel·lícules més o menys estan a prop de mi a la vida real, tenen a veure amb el que m’està passant. No tinc ni idea de quina serà la meva propera pel·lícula, estic obert a qualsevol cosa i, sobretot, a experimentar. Però sempre serà sobre sentiments que tingui en el moment que la faci, perquè també utilitzo el cinema per reflexionar sobre la meva vida, m’ajuda molt.

En gairebé tots els personatges, no només els protagonistes, sempre hi ha coses de mi, o d’amistats. Tots som persones complexes, amb moltes facetes, i els personatges de cinema tendeixen a no tenir-ne tantes. Tenim infinites conductes, segons amb qui estem, què ens fan, el moment de la nostra vida... Som moltíssimes coses. Sempre s’escriu sobre coses que un va sentir o va viure en algun moment, ja sigui el que li passa al personatge principal o a altres. El personatge d’El hijo de la novia és el més semblant tant a mi com a Fernando Castets, el coautor del guió. Tot estava basat en la vida dels meus pares; per tant, té molt a veure amb la meva vida, potser és la més autobiogràfica de totes. Però fins i tot en un personatge com el d’El secreto de sus ojos, una història policial que no té res a veure amb la meva vida, un hi posa elements propis. Sempre hi ha alguna cosa d’un mateix, als personatges.