Entre el pont i la cruïlla

L’ escenari de l’acte de suport als eurodiputats catalans està situat a la convergència de l’avinguda de Lucien Fevbre amb el pont de Joseph Bech. El primer, historiador, va viure la repressió del règim de Vichy, va escriure Europa, la gènesi d’una civilització, en la qual prefigurava el somni comunitari: “Europa, somni de superpàtria. Europa, un oasi de somni, un miratge, un jardí d’infància imaginari on ens refugiem en temps de conflicte.” Bech, l’altre protagonista del nomenclàtor en aquesta diada catalana, va ser un polític luxemburguès que va mantenir viva la flama del govern a l’exili durant la invasió nazi del seu petit país i un dels pares de la concreció de la idea de superpàtria amb l’impuls de la Comunitat Europea del Carbó i l’Acer (CECA), embrió de l’actual configuració de la Unió Europea (UE).

Un escenari immillorable, doncs, aquest punt en el mapa que supura europeisme per totes bandes en un matí relativament calorós per la latitud, tot i que els arribats de Catalunya l’han entomat una mica glaçats un cop conegudes les últimes resolucions judicials. Molts dels manifestants que a quarts de nou ja van omplint l’àrea assignada per l’organització estan bregats en la protesta ambulant. Moltes cares conegudes i amistats fetes a Brussel·les el 7 de desembre del 2017 o el març passat a Madrid. És el cas d’en Francesc, empresari de Viladecans que ha vingut amb la família amb un dels xàrters noliejats per l’ANC. “Per feina viatjo molt i constato que ningú de fora ens ajudarà, però hem de fer-nos veure igualment”, sosté aquest incondicional que també es mostra molt crític amb la falta d’unitat dels partits. Parlant dels partits, val a dir que la majoria de diputats de totes les formacions independentistes almenys han vingut units (tot i que no barrejats) pel mateix vol, arrossegant com la resta del passatge el cansament d’haver hagut de ser a l’aeroport a les tres de la matinada.

Altres manifestants no han matinat tant com els del xàrter perquè han passat la nit a la carretera, com en el cas de l’Olga de Girona i la seva filla Mariona, que han transitat França amunt amb bus. També van ser a Madrid el 16 de març “i intentarem anar on convingui les vegades que convingui”, diu motivada l’Olga. D’autocars, n’han arribat d’arreu i també cotxes particulars, i fins i tot hi ha gent que ha vingut en tren.

Molts dels assistents han aprofitat la convocatòria de les protestes per demanar festa a la feina o, ja jubilats, allargar uns dies el viatge per veure món. Turisme processista, en diran els malvolents. Compromís a la catalana, potser seria més ajustat. A la catalana i a la madrilenya, com és el cas de la Mirelle i el seu grup de Madrilen@s por el Derecho a Decidir. “Els mitjans espanyols silencien tot el que passa, però molts ciutadans espanyols sabem que hi ha presos polítics i ho volem denunciar”, explica aquesta activista.

El to general de reivindicació, ferma però distesa, és segurament el que més sorprèn a uns autòctons més avesats al fum de pneumàtic cremat dels gillets jaunes. Als més informats, com Marcel, un estudiant de 21 anys, els costa d’entendre que a Catalunya per haver posat les urnes i deixar-te estovar et puguin caure fins a 25 anys de presó.

Poc després de les dues de la tarda la concentració es va dissolent amb l’ordre i la disciplina habitual, i amb la sensació agredolça d’haver recorregut més de mil quilòmetres per no aconseguir res concret, però amb els ànims intactes per continuar intentant-ho tants cops com sigui necessari. Persistir, que diria aquell que avui, prudentment, ha seguit la manifestació a uns centenars de metres de distància. Com sosté un altre manifestant, de Cornellà del Llobregat, “avui no s’ha de fer veure ell, sinó que ens hem de fer veure nosaltres.” Caldrà seguir l’evolució judicial i política per comprovar si en el cas català triomfa l’Europa de la concòrdia o bé s’imposa la justícia que un altre vell conegut veí ocasional d’Estrasburg, Erasme de Rotterdam, va definir en un parell dels seus adagis manllevats de la saviesa clàssica. El primer: summum ius, summa iniuria (màxim legalisme, màxima injustícia). El segon: Dat ueniam coruis, uexat censura columbas. La llei perdona els corbs, però maltracta els coloms. Fevbre, Bech, Erasme. Vet ací la cruïlla catalana d’Estrasburg.