Elton al cel i l’infern
El musical dirigit per Dexter Fletcher ‘Rocketman’ explora les llums i ombres d’Elton John. Taron Egerton encarna l’estrella del pop i versiona els seus ‘hits’
“Taron Egerton no m’imita, no se m’assembla especialment, però és com jo, ha captat alguna cosa de mi.” Elton John donava així la benedicció, a les pàgines del rotatiu britànic The Guardian, a la pel·lícula Rocketman, un biopic amb format de musical que s’estrena avui a les nostres pantalles. Ens arriba després de presentar-se al Festival de Canes enmig d’una enorme expectació, multiplicada per la presència del mateix Elton John, i de rebre elogis de la crítica per la seva originalitat i la distància que manté amb els biopics més convencionals. “Finalment, si la pel·lícula és un èxit –escriu també Elton John a The Guardian–, és perquè és caòtica, divertida, boja, horrible, brillant i fosca, com la meva vida.” “Evidentment, no tot és cert, però segueix sent la veritat.”
Un film biogràfic sobre una estrella del pop-rock britànic remet immediatament a Bohemian Rhapsody, un èxit sense precedents en el gènere, que ha recaptat 903 milions de dòlars arreu del món (és el 54è més taquiller de tots els temps, en una zona del rànquing dominada pels superherois i el fantasy) i és la pel·lícula més vista el 2018 a l’Estat espanyol. Curiosament, Elton John i Freddie Mercury van coincidir al cartell del famós concert Live Aid, a l’estadi Wembley de Londres (1985), que obre Bohemian rhapsody. Rocketman, però, va per un altre camí des de bon començament: narra com Reginald Dwight, un jove d’un poble petit, es converteix en una de les figures més icòniques de la cultura pop a partir de llargs flashbacks. Però no parteix del cim del seu èxit, sinó de la caiguda als inferns: està ingressat a rehabilitació, reflexionant sobre una vida d’excessos a què ha sobreviscut per poc, i rememora l’època en què va començar a fer-se famós a través del prisma de les seves pròpies addiccions.
Drogues i sexe
No falta qui ha criticat l’excessiva benevolència amb el personatge –mai plou al gust de tothom–, però, en tot cas, hi ha hagut la intenció de no obviar ni treure importància a aspectes fonamentals del personatge, com l’addicció a les drogues o l’homosexualitat. S’allunya, en aquest sentit, dels biopics convencionals. El mateix Elton John explica, a les notes promocionals del film, les pressions que van rebre: “Alguns estudis volien que el sexe i les drogues es reduïssin per tal que la pel·lícula fos PG-13 [per a majors de 13 anys als EUA]. Tothom sap que vaig prendre moltes drogues als anys setanta i vuitanta.”
Un altre aspecte cabdal d’aquest projecte és que es tracta d’un musical en tota regla. El jove actor britànic Taron Egerton (Kingsman: Servicio secreto) interpreta Elton John i canta els seus hits, que s’integren a la trama amb a l’estil del musical clàssic. “Tenia permís per versionar les cançons i per adaptar la trama perquè fos innovadora i diferent –ha explicat l’actor–. La pel·lícula és un musical, i les cançons no es canten únicament com números musicals, sinó com a moments d’introspecció. Això la fan única.” L’acompanyen en el repartiment Jamie Bell, que interpreta el seu lletrista i amic Bernie Taupin; Richard Madden en el paper del primer manager d’Elton, John Reid, i Bryce Dallas Howard, que encarna la seva mare.
El director londinenc Dexter Fletcher (Amanece en Edimburgo) sembla estar davant la pel·lícula que el farà famós. “La idea –comenta als papers promocionals– consistia a crear alguna cosa que pogués explotar literalment a la pantalla, una escapada exuberant i llibertina carregada d’imaginació, festes i drama.”
