Política
Ada Colau
CAP DE LLISTA DE BARCELONA EN COMÚ
“És una manca de respecte dir que he estat ambigua davant la repressió”
“Sortim a guanyar, a augmentar els suports del 2015, i apostem per un pacte progressista el més ampli possible”
“ERC ha de decidir quin model de ciutat vol, si el d’Artadi o un d’esquerres”
“El PSC era un partit catalanista i d’esquerres i, si se’n recorda, s’apropa a nosaltres; ara, si només vol pactar amb Valls per fer-me fora, s’allunya”
“Haurem de fer un esforç de diàleg per donar una resposta comuna”
Una reforma del Codi Penal ens pot ajudar a sortir de la judicialització de la política. Aquesta ha de ser la nostra prioritat
En el tema dels manters, cal canviar una llei d’estrangeria racista i permetre els permisos de treball temporal
Hem de reduir el trànsit de cotxes sí o sí, és una qüestió de salut! I s’ha de fer oferint alternatives, prioritzant el transport públic
Les enquestes indiquen que el 26 de maig, vostè i Ernest Maragall es disputaran el primer lloc a les municipals de Barcelona. Què pot fer decantar la balança a favor de Barcelona en Comú?
Hem començat la campanya amb optimisme i amb força i estic convençuda que tornarem a guanyar. De fet, el nostre objectiu és no només guanyar, sinó treure més suports que el 2015 per poder tenir més força per consolidar les polítiques de canvi valentes que hem impulsat en aquest primer mandat. A més, crec que som els que hem parlat més clar sobre una de les claus, els pactes. Hi ha un fet clar: no hi haurà majoria absoluta, s’han acabat. I en vista d’això, vull liderar un govern progressista a Barcelona, ja que aquesta és una ciutat d’esquerres.
Amb ERC?
Jo al senyor Maragall li he dit molts cops que quan han volgut ens hem entès. En aquesta campanya ERC porta moltes propostes similars a les nostres, per tant, en l’aspecte programàtic, ens hauríem d’entendre. Jo, amb qui tinc un model de ciutat oposat és amb la senyora Artadi, que no vol regular els lloguers, que no vol regular el turisme, que està en contra de connectar els tramvies, que no vol el dentista municipal... I, en canvi, pel que fa a programes, el senyor Maragall està d’acord amb aquestes propostes. Jo el que voldria és que el senyor Maragall descartés pactar amb Artadi i entengués que aquesta és una ciutat d’esquerres.
Tornem al principi. Per què la triaran a vostè i no a Maragall?
Aquest empat que es dibuixa té a veure amb el fet que venim d’unes eleccions generals celebrades en un context d’excepcionalitat judicial i política i on ERC ha concentrat molt vot de denúncia pels presos polítics. I, en canvi, en aquestes municipals el debat s’ha de centrar en el model de ciutat. Els barcelonins estan acostumats a separat el vot que fan a les generals de les catalanes i les municipals. Del que es tracta és de parlar de Barcelona, que ja és prou important, com a capital de Catalunya, com a ciutat global.
Aquest acord progressista que demana també està obert al PSC?
Doncs, qui s’han d’aclarir són ERC i el PSC. Jo he estat clara i diàfana, em vull entendre amb les forces progressistes. El PSC era un partit d’esquerres i catalanista, i quan torna a aquesta tradició ens entenem, i hem aprovat mesures molt importants estant junts en el govern. Ara, si s’alia amb el PP i Cs per intervenir l’autogovern, doncs s’allunya de nosaltres. Ara passa el mateix: si el senyor Collboni diu que vol pactar amb el senyor Valls per fer-me fora, fa impossible cap acord. Tant de bo que el PSC recordi que era un partit d’esquerres i catalanista i es torni a plantejar governs progressistes. I també espero que ERC recordi que és d’esquerres i descarti pactar amb Artadi i vulgui pactar amb nosaltres.
Que hi hagi Elisenda Alamany és un problema per a un govern amb ERC?
No. No hem de parlar de noms. La ciutat de Barcelona és prou important perquè parlem de projectes. Qualsevol projecte de ciutat ha d’estar per sobre de les individualitats, sigui quina sigui.
Maragall continua apostant per un pacte del que anomena el 80%, amb vostès i JxCat. Això és possible?
El senyor Maragall ens desconcerta. El que cal és que defineixi què vol fer, quan ell sap que és mot difícil que guanyi, que és impossible que governi en solitari i que és impossible un govern on hi siguem jo i Artadi.
De fet, Maragall ara ja parla d’un possible govern en minoria, com fa Collboni. Vostè, que l’ha patit, aquest govern en minoria, què els diria?
Nosaltres volem guanyar i fer-ho amb més força perquè hem patit un desgast per haver governat en minoria. A més, som honestos i apostem pel govern de progrés.
Tan dur ha estat, això de governar amb onze regidors?
No... Ens ha tocat un context molt difícil, en general. Jo diria que potser el govern en minoria ha estat el menys difícil que ens ha tocat en aquests quatre anys. Hem patit el pitjor atemptat en trenta anys, la fase del procés, la judicialització de la política i les càrregues de l’1-O, la DUI i la intervenció del govern de la Generalitat, que ens va deixar com a principal institució de Catalunya... Tot el mandat ha estat molt complex i, sense ser autocomplaent, crec que hem demostrat un sentit de la responsabilitat i capacitat de gestió. I hem buscat sempre acords; hem demostrat, tot i les discrepàncies, gran lleialtat institucional a la Generalitat. Així que, malgrat que hem governat en minoria, hem estat a l’altura.
I vist com és això de governar en minoria, es penedeix d’haver trencat amb el PSC?
Qui se n’hauria de penedir és el PSC, perquè qui es va moure van ser ells! Nosaltres vam voler fer un acord de ciutat amb mesures progressistes i, de cop, el PSC va fer una cosa incomprensible a Catalunya, no per a les forces independentistes, sinó per a la majoria de les forces catalanistes i progressistes, que és alinear-se amb el PP i Cs en la política de la repressió. Molts votants socialistes no ho van entendre, alguns alcaldes socialistes no ho van entendre i van marxar del PSC. Per tant, estaria molt bé que el PSC fes autocrítica.
Però això va deixar tocada l’estabilitat del govern.
És clar, però nosaltres estem en política perquè tenim principis democràtics i no estem parlant, com ho vol plantejar el PSC, que això era un tema independentista. No, aquest era un tema de democràcia, de drets fonamentals, i aquí nosaltres ens hem definit sempre molt clarament.
Quan es governa en minoria, s’ha de renunciar a projectes. Quin és el que li sap més greu?
Em sap molt de greu, tot i que ha avançat moltíssim, la unió del tramvia per la Diagonal, una aposta que permet treure 12.000 cotxes del centre de Barcelona en un moment en què parlem de com combatre la contaminació. Teníem la feina tècnica feta, l’acord amb la Generalitat i amb els ajuntaments metropolitans i ens faltava l’acord de ple... I aquí ERC ha tingut un paper confús... Quan ERC ha volgut tancar acords, hem tancat grandíssims acords, que vull seguir fent, com ara recuperar la Model, portar el metro a la Marina... Em sap greu que en altres moments, segurament per tacticisme electoral, ERC retardés l’acord del tramvia, que finalment ha aprovat. Si ho hagués fet al principi, ara estaríem fent les obres de connexió del tramvia. Aquest és un altre exemple del que dèiem abans: el senyor Maragall m’ha de dir com farà la connexió amb Artadi, que hi està radicalment en contra. El senyor Maragall ha d’aclarir quin model de ciutat vol.
La seva llista no té Pisarello, Asens, Pin, Vidal... És la que volia?
No hem perdut a ningú. Agraeixo a tots la feina que han fet. La Gala Pin ha estat la millor regidora de Ciutat Vella que hi ha hagut, i la Mercedes Vidal ho ha fet molt bé en mobilitat. I el Gerardo Pisarello i el Jaume Asens han donat valor polític a una ciutat que també és la capital de Catalunya. És a dir, no som un ajuntament que ofereix només serveis públics, sinó que som aquí per fer política. Han liderat polítiques com les de memòria republicana que no s’havien fet mai a la ciutat. I tots dos tenen un encàrrec de l’organització.
Quin?
Els enviem al Congrés perquè podem fer una funció de pont entre el sobiranisme i el nou govern d’esquerres que espero que es formi a l’Estat; necessitem estabilitzar una nova fase de diàleg. I, a més, poden ser la veu del municipalisme en un context en què les ciutats cada cop són més importants perquè els grans reptes que s’han d’afrontar a escala global –el canvi climàtic, la lluita contra la desigualtat, les migracions...– s’estan concentrant en les grans ciutats, i els estats això no ho han entès, i no parlo només del PP, que ens ha intentat treure capacitat de decisió. És bo que hi hagi persones amb ADN municipalista al Congrés.
Deia que la política està judicialitzada. I el proper pas, la sentència, com s’ha de respondre?
Abans de respondre això... Respecte a l’1-O, en aquests dies de campanya el senyor Maragall ha tornat a dir que jo he estat ambigua, i crec que és una falta de respecte perquè si una cosa no ha estat l’Ajuntament de Barcelona en matèria de resposta a la repressió ha estat ambigu. De fet, és la institució que ha liderat la resposta, que ha assistit tant psicològicament com jurídicament els centenars de ferits, que ha defensat les escoles, que ha aconseguit la imputació de més de 40 policies nacionals i que la causa es mantingui oberta i que no hi hagi impunitat. Crec que ja n’hi ha prou de dir que l’Ajuntament de Barcelona ha estat ambigu, no ho accepto. Jo no soc independentista, però en temes de repressió no he estat mai ambigua, al contrari, hem estat claríssimament alineats al costat del drets fonamentals.
Parlàvem de resposta a la sentència...
La sentència ens interpel·larà a tots i haurem de fer un esforç de diàleg. Hauríem d’evitar que hi hagi respostes per separat, s’haurà de fer un esforç de serenor i, entre les forces democràtiques, sobiranistes, progressistes, haurem de parlar de quina és la resposta. No sabem què dirà la sentència perquè el judici està demostrant que el tema de la rebel·lió no s’aguanta de cap manera. No crec que hàgim de pronunciar-nos avançant-nos a la sentència. En tot cas, jo confio en el criteri de Jaume Asens.
I quin és?
Tant des del punt de vista polític com des del jurídic, ha demostrat molta intel·ligència en aquest tema. En hem proclamat al costat dels presos polítics, els hem visitat, hem rebut les famílies, hem posat el llaç groc tot i les pressions. Amb tot això, hem demostrat que estem al costat dels drets fonamentals. I ara, amb intel·ligència, haurem de pensar quina és la millor resposta quan arribi la sentència, i Asens, com a jurista, ja ha dit que des del Congrés també es poden impulsar, gràcies a les noves majories, reformes del Codi Penal que permetin una sortida ràpida de la judicialització. Aquesta ha de ser la nostra prioritat. Més enllà de la denúncia, de la injustícia, els que fem política i tenim responsabilitat de govern hem de fer un sobreesforç per trobar el camí més ràpid per sortir de la judicialització. Cal sortir de la repressió per poder fer el debat polític que ens mereixem i poder discutir les nostres discrepàncies sense que estiguin condicionades. Si aconseguim, al govern de l’Estat, aquesta coalició d’esquerres, on hi hagi per primer cop una força sobiranista, que és el que estem intentant en les converses discretes d’aquests dies, això ha de ser una oportunitat perquè, fins i tot, la resposta a la sentència es pot pensar també des del Congrés.
Ha començat la campanya disparant contra la Generalitat per la seguretat. La situació que hi ha a Barcelona és responsabilitat de la Generalitat?
Jo no desplaço responsabilitats, és una responsabilitat compartida, i la compartim encantats. De fet, la Guàrdia Urbana fa més funcions de les que per llei li pertocarien. Hem convocat 600 noves places en aquest mandat, hem posat 12 milions anuals per a hores extres, hem fet un 15% més de detencions... i treballem, a peu de carrer, amb Mossos de manera excel·lent. Jo denuncio un problema polític, no operatiu. Els mateixos Mossos estan denunciant que manquen efectius. I això no ho trec en campanya. Abans de l’estiu, un cop acabat el 155, la primera reunió que vaig demanar no va ser amb el president Torra, sinó amb el conseller Buch, perquè era conscient que teníem un problema de seguretat. Abans de l’estiu ens vam reunir i li vaig plantejar que teníem dos problemes específics: els narcopisos, al Raval, i l’augment dels furts. I em va dir, i ho va dir públicament, que no calia més policia, que la solució no era policial. L’estiu ens va donar la raó. Hi va haver una rectificació a la tardor, que vam agrair i que va funcionar. Es va fer un esforç des del departament i l’operació de Guàrdia Urbana i Mossos contra els narcopisos va funcionar. Se n’han tancat més de 170 i la situació és molt diferent. S’ha de seguir treballant, perquè el narcotràfic és un tema molt complex i supramunicipal, però s’ha fet una feina.
Però ens queda el tema dels furts.
Un tema que no ha augmentat perquè sí; ha augmentat, des de fa més o menys un any i mig, perquè hi va haver un canvi legislatiu. El Tribunal Suprem va dir que no es podia aplicar la reincidència i això fa que als lladres professionals els surti a compte robar perquè entren als jutjats detinguts, paguen una multa i en surten. Aquí s’està donant el missatge que és igual ser un lladre professional que una persona que ha fet un furt ocasional. I aquí tenim un problema judicial.
I què es pot fer?
Estem parlant amb fiscalia, amb els jutjats... El que plantegem és que hi hagi un fiscal especial per a furts. Si més del 90% dels delictes que es cometen a Barcelona són robatoris i furts, doncs és evident que cal una estratègia específica. A la fiscalia li vam dir que el que estaven fent no funciona. I el que ha passat és que en tot aquest procés hem estat sols. Això és el que vaig denunciar abans de l’estiu i que ara he tornat a denunciar. Això s’ha parlat amb la fiscalia, amb els jutjats, amb els Mossos..., però el conseller d’Interior està desaparegut de la seguretat de Barcelona des de fa mesos, no és pas d’ara. Fins al punt que, quan es parla que augmenten els delictes a Barcelona, convoquem la junta de seguretat, que és el principal òrgan per parlar d’això, canviem la data dues vegades perquè pugui venir i no es presenta, sense avisar, i se’n va a la Seu d’Urgell a dir que la seguretat allà és excel·lent. Això és una falta de respecte a la ciutat de Barcelona, no a mi, a la ciutat. Faig una crida a la lleialtat institucional i destaco que això no passava amb els consellers Forn i Jané, que eren del mateix partit que el conseller Buch. He mostrat sempre col·laboració i lleialtat perquè amb la seguretat no s’ha de jugar; s’ha de treballar sempre amb rigor i discreció perquè és un tema sensible. I així es va poder treballar abans, però amb el conseller Buch, no... No sé què ha passat, si és el context electoral o què.
Hi veu interès partidista?
No ho sé... Però sí que observo que en els darrers mesos hi ha hagut un abandonament per part del departament de la seguretat a Barcelona. Porto mesos demanant que dels 500 mossos que acaben la formació al juny, 150 vinguin a Barcelona, i encara no tinc cap resposta, en cap sentit! Des del 2009 que no ve cap mosso nou a Barcelona.
Què s’ha de fer amb els manters?
És un tema complex. Quan vam arribar ens vam trobar que en un tema que ve de lluny, que succeeix a tota la costa catalana, només s’havia pensat en una solució policial. Era l’única estratègia que hi havia a la ciutat i, òbviament, fracassava perquè no anava a l’arrel del problema. Ens hem de preguntar per les causes. Nosaltres hem treballat intensament en el tema. La gestió de l’espai públic per part de la Guàrdia Urbana es segueix fent, cada setmana hi ha intervencions, confiscacions...
Però la sensació és que n’hi ha més o que són a més llocs.
Algunes forces de dretes han volgut fer campanya electoral amb aquest tema, cosa que em sembla repugnant. Han arribat a dir que hi havia 2.000 persones, i nosaltres ho hem mirat i, en el pic major, han arribat, a l’estiu, a 800 persones.
Ens deia que cal anar a les causes.
En l’arrel hi ha una llei d’estrangeria que és racista i que fa que a ciutadans que no han comès cap delicte se’ls tracti d’il·legals i no se’ls permeti cap tipus de regulació. A gent que vol treballar i pagar els seus impostos no se’ls ho permet i se’ls condemna a uns llimbs on tenen molt poques opcions més enllà de l’economia submergida.
Collboni es pregunta amb quina patronal s’ha de reunir el sindicat de manters, amb la màfia?
Jo li demanaria al senyor Collboni que no sigui frívol, que parlem de persones que estan en una situació d’exclusió. Han arribat aquí després de camins duríssims. I aquí es troben una llei d’estrangeria que no els permet treballar. Busquem solucions. Cal modificar la llei, ho diu el Síndic de Greuges i cada cop més gent. Per això, interpel·lo el senyor Collboni perquè fa frases enginyoses però defuig el tema central: per què no habilitem permisos de treball temporals? Hi estem d’acord nosaltres, ERC, el PDeCAT... Si el PSOE ho vol, ara, amb la nova majoria, en qüestió de mesos això està solucionat.
Planteja una ciutat verda, amb pacificació del trànsit... Però com ho farà perquè les 400.000 persones que entren cada dia a Barcelona, algunes de les quals han hagut de marxar de la ciutat pel preu dels pisos, no se sentin castigades?
No castiguem a ningú, defensem la salut de tothom. Hem de començar a pensar així. Si obríssim l’aixeta i sortís aigua contaminada seria un escàndol, no? Doncs això passa ara amb l’aire de Barcelona. Estem respirant aire contaminat, els que anem amb cotxe i els que no. Quan tenim 300 morts prematures l’any, és el moment de ser valents. La contaminació ens afecta a tots i no tenim temps. Ens hem de fer corresponsables i, en la transició, hi pot haver persones a les quals se’ls generin molèsties, però és igual que quan es va deixar de fumar dins dels espais públics: s’ha de fer sí o sí. És la salut de tots i sobretot la de les persones més vulnerables. Hem de reduir el trànsit de cotxes sí o sí i això s’ha de fer oferint alternatives. Per això prioritzem el transport públic, per això hi hem invertit molt i hi invertirem més, i proposem abaratir l’ús freqüent del transport públic. Prioritzarem mesures municipals i metropolitanes per poder oferir una bona alternativa, reclamant les inversions en Rodalies, connectant el tramvia, augmentant les freqüències...
Està d’acord amb el peatge urbà?
Tenim una bateria de mesures en marxa. Primer cal valorar-les i després veure-ho. No ho descartem, però com a segona part de les mesures. El peatge no seria un semàfor als accessos, seria algun tipus impositiu que penalitzi l’ús habitual del cotxe, qui més contamina més paga.
Hi ha dos partits que proposen grans esdeveniments, com ara una Exposició Universal i uns jocs olímpics, per fer avançar Barcelona. Com ho veu?
Això és buscar velles fórmules per a una ciutat que ha de mirar al futur i ha de voler liderar les respostes del segle XXI. Barcelona ha de tenir un projecte propi i estratègies pròpies per donar respostes als reptes del segle XXI, i ho ha de fer ara. A mi que Collboni parli d’una Exposició Universal i Valls d’uns jocs olímpics m’indica que no tenen model de ciutat, no tenen estratègia i busquen en el passat perquè no tenen idees del present i el futur. Collboni proposa una Exposició Universal per ser sostenible el 2030? Miri, Barcelona ha de ser sostenible avui i ha de tenir una estratègia per aconseguir-ho avui.
L’alcaldessa activista busca consolidar-se
Ada Colau (Barcelona, 1974) cerca la seva segona victòria en unes municipals. Fa quatre anys va passar de cofundadora de la Plataforma d’Afectats per les Hipoteques (PAH) a alcaldessa de la capital de Catalunya, la primera dona en aquest càrrec. Ara, amb un discurs serè, segur, molt més estudiat, però igual de contundent, aspira a la reelecció del que seria el seu segon i darrer mandat. La sessió de fotografies s’ha fet al carrer d’Enric Granados, un exemple del que Barcelona en Comú planteja per a la ciutat: zones pacificades, per a vianants i amb molts menys cotxes.
Related news
Leave a comment
Sign in.
Sign in if you are already a verified reader.
I want to become verified reader.
To leave comments on the website you must be a verified reader.
Note: To leave comments on the website you must be a verified reader and accept the conditions of use.