L’hora europea

La campanya de les eleccions europees ja ha engegat, amb una sensació generalitzada de gravetat del moment, de constatació que aquesta vegada és la mateixa continuïtat de la Unió Europea el que està en joc. La via d’una major integració política i econòmica continental, d’avançar cap a un sistema federal que cohesioni Europa i la reforci com a actor internacional al costat dels EUA i la Xina, està més amenaçada que mai a causa de l’ascens de forces nacionalistes interessades a fer marxa enrere i a desfer el projecte comú, tornant als estats la sobirania cedida els darrers 60 anys.

De fet, la principal incògnita dels comicis del 23-26 de maig rau en l’amplitud del poder que obtindran els partits antieuropeus com ara els de Salvini, Le Pen, Orbán i Abascal. Si tindran la capacitat de controlar de forma directa o indirecta les institucions comunitàries i torpedinar, des de dintre, el funcionament i els objectius tradicionals de la Unió.

La força d’aquests populismes de dretes s’ha nodrit de les grans crisis que ha viscut la UE, des l’emergència dels refugiats fins a la gran recessió del 2008 i les polítiques d’austeritat econòmica que se’n van derivar. Exploten pors i malestars socials i qüestionen el projecte estel·lar sorgit a Europa després de la Segona Guerra Mundial, que no és altre que la construcció d’un espai comú de pau, llibertat i prosperitat. “A algú amb una visió més llarga, aquests senyals creixents de desintegració europea no l’haurien de sorprendre. No és aquest un patró familiar en la història europea?”, es pregunta en un article a The Guardian l’historiador britànic Timothy Garton Ash, que cita els precedents de les guerres religioses, les napoleòniques i les dues grans conflagracions mundials. Després de cada confrontació civil, “el nou ordre europeu de postguerra es manté durant un temps –a vegades menys, a vegades més–, però, de mica en mica, es desgasta als extrems, mentre van creixent tensions tectòniques sota la superfície que esclaten i donen pas a una nova era de conflictes. No hi ha acord europeu, ordre, imperi, comunitat, república, Reich, concert, entente, eix, aliança, coalició o unió que duri per sempre”, sentencia.

Durant l’última cimera abans de les eleccions europees, dijous passat a Sibiu (Romania), els líders comunitaris van voler enviar un missatge d’unitat davant les divisions internes que no paren d’aflorar, mentre discutien el pròxim repartiment de cadires en les institucions comunitàries. Però no són paraules el que esperen els ciutadans europeus, sinó projectes de futur que els permetin preservar drets, llibertats i conquestes socials i afrontar, alhora, els nous desafiaments globals, com ara l’economia digital, la immigració o l’amenaça del canvi climàtic. Com ho farem tot plegat, aquesta és la qüestió.