Política

Jordi Graupera

CAP DE LLISTA DE BARCELONA ÉS CAPITAL

“Posarem el nostre capital polític a retirar l’Estat de Barcelona”

“Obrirem conflictes polítics per reclamar els edificis del front marítim, la Zona Franca, la zona maritimoterrestre o que es construeixi l’Iter”

“Colau no ho ha fet perquè electoralment no li convé que es faci evident que estem en una ciutat ocupada”

“La unitat sense poder debatre el que volem fer només pretén tapar la discrepància”

A Barcelona hi ha 14.000 locals comercials buits que poden canviar d’ús i ser habitatges en aquesta situació d’emergència
Que el discurs sobre la seguretat de Manuel Valls hagi reeixit és culpa d’Ada Colau, que ha deixat aquest forat obert
Els manters són una bona notícia ja que envien el missatge que no volen delinquir. Cal regular-ho donant llicències
Les enquestes, a hores d’ara, no els donen gaire bones perspectives. Hi creu? Quina és la perspectiva de Barcelona és Capital?
En el moment en què estem és molt difícil predir què passarà. Les lleialtats s’han trencat. I en el cas d’una formació nova, encara és molt més difícil. El nostre no és el joc de les enquestes i no adaptem el nostre discurs a la demoscòpia; intentem obrir un espai nou i això ens obliga a fer passos cap a coses no fetes o no dites. Si ho fem bé, la gent vindrà.
Però alguna expectativa deuen tenir.
Nosaltres ens movem per indicadors digitals, la relació entre el que fem i qui ens interactua, i tots els indicadors són de creixement.
Si entren a l’Ajuntament, quin serà el seu paper amb vista a la governabilitat?
Depèn. Nosaltres no farem alcalde a ningú que no estigui a favor del dret a l’autodeterminació i la independència. Ara, com fa aquest moviment des de l’inici, les decisions les prendrem col·lectivament, no en la foscor d’uns despatxos, a canvi de favors. Tota la negociació serà pública. Defensant això, estarem oberts a facilitar la governabilitat i a acceptar idees, vinguin d’on vinguin, que puguin ser bones per a la ciutat.
Hi ha propostes de pactes postelectorals entre els independentistes. Hi creu?
Tots sabem que dins l’espai independentista hi ha discrepàncies i el problema no és que la gent no estigui disposada a col·laborar, el problema és que no hi ha hagut un espai, lleial, on dirimir les diferències, les prioritats... la unitat sense poder debatre el que volem fer només pretén tapar la discrepància. El sobiranisme ha d’entendre que això el converteix en un espai decadent. El pacte que es podia fer era el de les primàries, perquè ens permetia dirimir les nostres diferències, de cara, i que la gent triés a qui volia per encapçalar aquest moviment. Si haguéssim fet això, el candidat sorgit era automàticament alcalde de Barcelona. Ara, el que veiem és el mateix que veiem des del 2012, una batalla per l’hegemonia dins l’independentisme entre ERC i JxCat.
Buscaven la unitat i acabaran lluitant entre quatre.
Jo sempre he explicat que la unitat per ella sola és dolenta, perquè es basa només en la lleialtat i, llavors, qualsevol discrepància és vista com una deslleialtat. Això pot ser útil en un moment donat, però si s’allarga en el temps, evita que apareguin idees noves, i passa el que està passant, que és un moviment mancat d’idees. Ara, si no era possible, com a més racons electorals arribem i més viva sigui la conversa, millor.
Però hi ha el risc que es quedin amb un percentatge del 4,5% de vots i restin regidors al sobiranisme.
No exactament. A les municipals, no es reparteixen regidors automàticament, i jo penso que aquesta por ja està trencada, l’espai que nosaltres representem ja existeix, ja hi és. Un espai a l’Ajuntament val entre 30.000 i 40.000 vots, i si mires les nostres mobilitzacions, la gent que ha participat al procés de primàries, ja hi són. És el contrari. Ara ERC es debat entre obrir-se cap als comuns i el PSC, per això canvien Maragall per Bosch. L’única manera de garantir que ERC segueixi en la línia independentista és que hagi de cercar el suport independentista.
L’ANC ha fet un comunicat on crida, com fa en totes les eleccions, a votar partits independentistes que compleixin una sèrie de condicions. Això s’ha interpretat com que li han retirat el suport.
Han fet el que vam pactar. L’acord de l’agost amb l’ANC era que donaven suport logístic a les primàries per tal de garantir que eren neutrals, i prou. L’ANC ha de ser transversal, ha de ser un lloc on la gent d’ERC, de Junts, de la CUP, la nostra, s’hi senti còmoda i pugui debatre. L’ANC ha de poder fiscalitzar el que fan els polítics. Ara, l’ANC posa unes condicions i nosaltres som els únics que les complim totes.
Proposen atacar l’emergència d’habitatges que viu Barcelona usant locals buits. Com es fa això?
Les propostes en habitatges les repartim entre curt, mitjà i llarg termini. Els grans problemes de Barcelona, tots, tenen uns trets comuns: són urgents de resoldre però les seves solucions no són a curt termini; això vol dir que anem amb 20 o 30 anys de retard en algunes polítiques. I nosaltres no volem fer ni com els processistes ni com els comuns, que fan promeses com si les coses es poguessin solucionar amb una signatura de l’alcalde en 24 hores. Els problemes són complexos. A curt termini, de les accions que es poden fer per rebaixar la pressió sobre l’habitatge, una és que a Barcelona hi ha com a mínim 14.000 locals comercials que fa més de dos anys que estan buits. Tant les associacions de comerciants com les de gent gran estan demanant que alguns d’aquests baixos es puguin convertir en habitatge ja que això genera vida als carrers. La llicència en precari et permet canviar l’ús del local a habitatge, amb unes condicions d’habitabilitat. Això permetria experimentar aquesta idea, que alguns d’aquests locals en algunes zones es convertissin en habitatge. A més, es pot fer, en alguns d’aquests, una expropiació de l’ús, no de la propietat. Hi ha 40.000 persones en llista d’espera per a un habitatge social, els centres per a sensesostre estan saturats, augmenta el barraquisme... hi ha un problema greu i així pots generar pisos zero per a gent que pugui començar a aixecar la seva vida. A més, alguns dels locals poden ser directament habitatge social mentre duri aquesta emergència. Un cop acabi, es pot revertir la llicència. Ens agrada la proposta perquè genera una gran borsa d’habitatge social però sobretot perquè és rectificable. Això és una cosa que ens obsessiona molt a nosaltres, que les polítiques es puguin provar, quantificar, i fer-les si van o rectificar si no van.
Proposen augmentar el lloguer social.
El lloguer social a Barcelona està entre l’1 i el 2%, una xifra ínfima comparada amb el 17% de París o el 40% d’Amsterdam o Viena. Fer habitatge públic de propietat, com s’ha fet tradicionalment, és un tret al peu: això vol dir privatitzar l’habitatge públic. Proposem fer 150.000 habitatges, a anys vista, escampats per la ciutat i l’àrea metropolitana, i usant eines que evitin crear guetos, com el dret de tanteig i retracte, però com ha fet París, no Barcelona. L’alcaldessa Anne Hidalgo ha comprat edificis sencers, amb els llogaters, els ha posat el preu públic adequat i ho ha pogut fer arreu de la ciutat.
Com s’ha arribat al punt que es consideri la seguretat el principal problema?
Per una barreja de factors. Un és la negligència dels comuns, un espai que no esperava guanyar i que tenia un prejudici contra l’ordre públic. Un grup que va retirar la policia dels llocs conflictius amb l’excusa de les competències perquè no volien titulars que la policia s’excedia en alguna cosa. El fet és que no hi havia una idea de seguretat, i per això no han fet res. Bé, sí, retirar la condició del nivell C de català per accedir a les noves places gràcies a un acord amb el PP. A això se li suma la complexitat de les grans ciutats, cada cop amb més gent, i el creixement dels discursos autoritaris. La suma de les tres coses fa que la seguretat s’hagi convertit en un problema fonamental. I ara, a finals de mandat, fins i tot ells han entrat en el discurs del populisme punitiu, fer creure a la gent que la seguretat depèn de com d’agressiva és la policia... que això ho faci Manuel Valls és lògic perquè és la història de la seva carrera política. En realitat que el discurs de Valls hagi reeixit és culpa de Colau, que ha deixat aquest forat obert.
Què cal fer amb els manters?
Els manters són una bona notícia per a la ciutat perquè qui opta per fer venda ambulant envia el missatge que no vol delinquir. És una gent que ve amb unes condicions de desesperació i que opten per una forma de guanyar diners perillosa, perquè ho fan al carrer, amb gent que els està en contra, amb accions policials... però eviten caure en la delinqüència, i volen viure del comerç, com tothom al món, de la venda d’idees o de productes. Ara, això és un problema per a la ciutat, d’ocupació d’espai públic, de competència als comerciants que paguen impostos... Ara, els pots reprimir si ofereixes una alternativa; si reprimeixes sense alternativa, l’únic que fas és empènyer els manters cap a capes més profundes d’il·legalitat. És generar un problema més gran per d’aquí a uns anys. Creure que només amb repressió ho solucionaràs és populisme punitiu i és mentida.
I doncs?
Doncs el que fan a les grans ciutats del món: donar llicències a la venda ambulant. Com que l’Ajuntament no té competències en immigració, no ha de qüestiona l’estatus migratori. A canvi d’una taxa tens permís. Ara, amb unes condicions: sense mantes a terra, sense grans concentracions, a distància de determinats comerços, pagant la taxa, amb un producte legalment adquirit. Així els dones una alternativa i això et permet, si s’incompleixen les condicions, reprimir.
Llegint les seves propostes, es té la sensació que volen canviar la Guàrdia Urbana com un mitjó.
Si les policies de les grans ciutats del món s’estan transformant, no pot ser que la de Barcelona no. I no ho fa perquè no hi ha direcció política. Ara hi ha l’oportunitat gràcies a la nova llei que els permet jubilar-se abans. Hem de decidir quants agents volem, però també amb quina qualificació, en el tema del català, però en tots els altres àmbits. Nosaltres no som partidaris, com fan tots, de posar un número de guàrdies urbans necessaris, un número que no se sap d’on surt. Nosaltres volem analitzar districte a districte. Ara passa que es desplacen efectius al Raval o la Barceloneta i, per tant, hi ha un cotxe patrulla de nit per a tot el districte de Sants. Les ràtios s’han de fer districte per districte. A més, cal incorporar les innovacions tecnològiques.Hi ha policies, com la de Nova York, que tenen un sistema per recollir en un mapa totes les incidències, de forma oberta, i així tothom pot debatre què fer sense alimentar les pors, sense fake news. I també cal parlar de competències, ja que aquesta administració s’ha caracteritzat per llegir-les de manera restrictiva, per fer el mínim de coses, i dir sempre que és responsabilitat dels altres. No podem tenir una Guàrdia Urbana tan desconnectada dels Mossos i no pot ser que no tinguin unitats d’investigació, tot i que són els que coneixen el terreny.
Aquests problemes de seguretat, de convivència, també tenen a veure amb el model turístic?
El turista, i això passa arreu i també ho fem nosaltres quan anem fora, té una mirada de consum, del plaer estètic. I això genera conflictes amb els veïns, que estimen i volen conservar la ciutat, i qui ve només a disfrutar. Però el problema de Barcelona és que el 90% dels turistes es concentren al 15% de la ciutat.
I això, com s’arregla?
S’ha esponjar el turisme. Si hem d’obrir un segon Macba, no ha d’anar a Ciutat Vella, allò ja és un aparador cultural. Els equipaments d’interès global han d’anar on millorin les externalitats; si hem de fer un segon Macba, ha d’anat a Nou Barri o a l’àrea metropolitana, o per què no a Badalona o l’Hospitalet? No només hem d’expulsar el que no ens agrada, també el que ens agrada. I has d’aconseguir no dependre d’una manera tan radical del turisme. Ara el 12% del PIB en depèn de manera directa i la indirecta és impossible de calcular.
I cap a on s’ha de desplaçar aquest eix?
Cap a la recerca, la innovació i les noves tecnologies. Barcelona podria ser la capital del desenvolupament tecnològic contra el canvi climàtic, per exemple. Té totes les condicions, climàtiques, per atreure talent, les universitats, els centres de recerca. Si fas això, i depens menys del turisme, et pots permetre ser més selectiu, cosa que no vol dir només turisme ric. Turisme de qualitat també és el motxiller que entén la ciutat, com Barack Obama quan va venir.
Parlen d’una oferta genuïna.
El model turístic de Barcelona neix amb els Jocs Olímpics. És un moment en què el món et mira i ho has d’aprofitar. Tòquio va mostrar que feia servir tecnologia a casa i els japonesos es van menjar el mercat. Atenes no va mostrar res i així els va anar. Barcelona va dir: mireu quina ciutat més bonica. El discurs de Maragall va ser: sigueu hospitalaris, guies turístics, obriu-vos. Vam empaquetar el nostre patrimoni de tot tipus i el vam vendre com una mona de Pasqua. El que has de fer és desenterrar el significat de la ciutat, de cada element de patrimoni, donar-li valor. Si pots fer això, passa un fenomen: que la potència cultural de la ciutat t’obliga, com a turista, a preguntar-te sobre tu mateix, sobre què estàs fent amb la teva vida, i això et frena a l’hora d’orinar al carrer.
Proposen reduir els apartaments turístics però també que la gent pugui llogar casa seva. Com es fa compatible?
Els apartaments turístics han de reduir-se. A la Barceloneta, per exemple, en teoria en toquen uns 80 i n’hi ha 1.000. Això ha de decréixer. I s’han de posar les mesures perquè dels perjudicis que pugui crear el sector, se’n faci càrrec el propi sector. Potser la solució és el conserge, una taxa més gran... cal acabar d’afinar. Una cosa és, doncs, el lloguer del pis i l’altra, el d’una habitació. En això, hi ha un buit legal que ara es vol solucionar. En altres països, hi ha una obertura de permissibilitat, amb uns dies o zones concretes. Això fa que l’Ajuntament pugui recaptar uns diners que es poden dedicar a solucionar problemes que provoca el propi sector. Per altra banda, jo crec que el lloguer d’una habitació és millor que el d’un pis: en una habitació el propietari hi és i això facilita el contacte entre el barceloní i el turista, rebaixa les festes, els incidents... i això genera turisme de qualitat.
Plantegen un peatge per entrar a Barcelona. Calen més peatges?
La qualitat de l’aire és una de les prioritats del nostre programa. És més, en qualsevol acord a què puguem arribar a l’Ajuntament, aquest punt serà al cor de la negociació. El peatge de congestió s’ha provat en altres països del món i és la forma més barata, ràpida i efectiva per reduir la contaminació i la congestió que hi ha a la ciutat. En altres llocs, en només un any d’aplicació es redueix fins a un 30% la circulació i fins a un 50% el nombre de malalties respiratòries infantils. I això és una salvatjada. Sabem que un peatge per si sol també genera problemes, i per això el plantegem de la següent manera: tots els diners recollits van a la promoció del transport públic i en particular al que ha de substituir els cotxes que no poden entrar a Barcelona, l’autobús interurbà. I segon, el model d’Estocolm, un any després de la seva implementació es fa un referèndum. Allà, tothom hi estava en contra, però un any després es va votar i va guanyar que continués. Això també passa a les pacificacions. Ara estem a la plaça de la Virreina, la primera superilla de la història es va fer a Gràcia. A Barcelona n’hi ha 15 o 16, a Portal de l’Àngel, a Enric Granados... Totes han estat polèmiques, però algú voldria ara els cotxes per Portal de l’Àngel o Enric Granados? En la lluita per la qualitat de l’aire, hem de facilitar els vehicles sense emissions, facilitar la mobilitat sense cotxes, amb intercanviadors de mitjans de transport, generar mes verd urbà...
Parlem de verd urbà. Al programa parlen de passar de coberta verda a coberta fèrtil.
És un programa també provat en altres ciutats del món. Les cobertes verdes tenen un paper mediambiental important, sobretot reduint la calor. Les illes de l’Eixample, per exemple, retenen la calor i això és un problema. El que funciona per solucionar aquest problema és el verd. La segona fase és fer horts urbans en les cobertes, als patis interiors. És un altre exemple de política que es pot provar i, si funciona, estendre-la.
Parlen de reformar tota la façana litoral però de reclamar tots els edificis a l’Estat. Això té futur?
El front marítim des de Colom fins al Palau de Mar és espectacular, i ple d’edificis amb valor patrimonial. Aquest espai seria ideal com a façana de les noves indústries, les tecnològiques, de la ciència, de la recerca, de la creativitat, també de l’art. Seria lògic que fossin l’aparador del nou comerç de la ciutat, el de les idees, igual que ho van ser de la potència marítima. És simbòlic, però on ara hi ha els edificis del poder de control de l’Estat sobre la ciutat hi ha d’haver els edificis d’alliberament.
Com?
Jo no crec que la política es redueixi només a una qüestió de competències. És evident que importen, però també importa el teu capital polític. Colau, per exemple, ha posat el seu capital polític al fet que l’Estat regulés el preu del lloguer. Fins i tot quan s’han d’aprovar els pressupostos, la campanya que fa Colau és per pressionar els partits que tenen presos. Cap de les dues coses eren de la seva competència, però va posar el seu capital polític al servei d’això. Nosaltres posarem el nostre capital polític a retirar l’Estat de Barcelona. La presència simbòlica i la presència física. I obrirem tots aquests conflictes polítics amb l’Estat, sempre hi ha alguna cosa a negociar, l’important és què vols. Nosaltres volem els edificis del front marítim, volem la zona maritimoterrestre, aquesta zona que es reserva l’Estat per seguretat, entre el mar i la ciutat. Una part d’aquesta zona, segons va publicar el BOE l’any 2009, ja hauria hagut de tornar i no ha tornat. Aquest espai ens permetria crear nous barris, barris moderns, basats en el transport públic i no en el cotxe, en la construcció eficient, en el teixit de petit comerç... Un altre exemple, l’Iter. L’Estat havia de construir un edifici emblemàtic per acollir un dels projectes energètics més importants de la història de la humanitat. En el mandat de Trias es va cedir un local per fer-lo, al davant del museu de ciències naturals. Què hi ha? Barraquisme. Colau hauria de recordar el compromís signat i obrir un conflicte polític amb l’Estat. Per què no ho fa? Perquè qualsevol conflicte amb l’Estat alimenta el marc que hi ha un conflicte d’ocupació de la ciutat, i com que electoralment no els convé que es faci evident que estem en una ciutat ocupada, doncs anem perdent llençols en cada bugada. Nosaltres convertirem això en el centre de la nostra conquesta per alliberar la ciutat. L’Estat controla entre un 20 i un 30% de la ciutat.
Hi ha més exemples?
La Zona Franca. A Barcelona hi havia d’haver un port franc, com Hamburg, una zona on no es paguen taxes, cosa que genera un hub de comerç. No s’ha fet mai, però la zona reservada es va mantenir controlada per l’Estat. Tot això s’ha de fer evident al ciutadà de Barcelona. El gran fruit de l’alliberament nacional és Barcelona perquè l’emmordassament de Barcelona el que provoca és que no es puguin dir les coses.
Dues candidatures proposen una exposició universal i uns Jocs Olímpics per rellançar Barcelona, com ho veu?
És un error. És un model esgotat a Barcelona. És un model que ja s’ha fet servir. El congrés eucarístic del 1959, les processons de corpus del segle XIX, els Jocs, les exposicions universals... però tot això té uns costos i aquests costos ja els hem pagat. Aquest model s’ha d’acabar. Si el talent de la ciutat treballa per això, no treballa pel que realment li cal a la ciutat. Ara estem pagant encara el que no es va fer mentre preparaven els Jocs Olímpics de Barcelona. Barcelona ha de poder acollir esdeveniments, és clar, però abandonant la idea de Jocs Olímpics, fòrums o exposicions universals.
Si l’aventura no li surt bé, hi haurà segona part?
Jo no soc partidari d’elaborar plans per a les coses que no surten bé; no m’he parat a pensar què faré amb la meva vida si les eleccions no surten bé. El que sí que sé és que jo he pres una determinació: igual que ara fa 12 anys vaig decidir que volia adquirir la millor formació possible en el meu camp perquè volia fer carrera política i no la volia fer amb els instruments que tenia, ara he decidit dedicar els propers anys de la meva vida a Barcelona, perquè crec que aquesta ciutat és el quid de la qüestió i perquè crec que no existeix un espai polític per parlar de les coses que calen. Ho faré com a regidor o com a alcalde o com una altra cosa? Afortunadament, els grans temes de ciutat funcionen col·lectivament. Anirem generant les aliances des de dins o fora de les institucions per capgirar la ciutat.

Un filòsof sorgit del procés de primàries

Doctor en filosofia, periodista i, ara també, polític, Jordi Graupera va guanyar, el desembre de l’any 2018, el procés de primàries impulsat per l’Assemblea Nacional Catalana amb la intenció de provocar una llista única de l’independentisme. La realitat és que en aquestes municipals a Barcelona hi concorreran quatre llistes independentistes. Graupera va obtenir 7.715 vots en les primàries amb més participació que ha celebrat mai cap partit a Barcelona, amb 10.000 votants. L’entrevista es va fer a la plaça de la Virreina, a Gràcia, molt a prop del lloc on té la seu electoral, a la cruïlla entre Llibertat i Fraternitat, potser una premonició. Amb 38 anys acabats de fer, casat i amb dues filles –que el dia de l’entrevista no l’havien deixat dormir gaire–, Graupera intenta l’assalt a l’alcaldia sense la xarxa dels partits tradicionals.

Sign in. Sign in if you are already a verified reader. I want to become verified reader. To leave comments on the website you must be a verified reader.
Note: To leave comments on the website you must be a verified reader and accept the conditions of use.