Política
Miquel Pueyo
Candidat d'ERC a l'alcaldia de Lleida
“El procés no és ni per a cansats ni per a impacients”
L’1-O és un fet històric i marca un terreny de joc que s’ha de jugar amb determinació però també amb molta paciència”
“M’he sentit amablement pressionat, però prefereixo un país lliure, independent i solidari que no un partit hegemònic”
Ros va dir que la intervenció de la policia havia estat proporcional, i això deixa una ferida intensa entre els lleidatans
L’Estat espanyol ha aconseguit proporcionar als candidats de Vox una mena d’espot electoral permanent
Desbordarem la llista cremallera, i no per una qüestió de postureig sinó perquè estem trobant perfils molt bons
Miquel Pueyo ha participat en política en tres ocasions, mai més de vuit anys seguits. Pensava que no tornaria, però el seu partit, ERC, li ho ha demanat i no s’hi ha pogut negar.
Vostè va deixar la política l’any 2011 i està donant classes a la universitat. Per què ha tornat?
Estava donant classes i tinc també dues filles petites. Creia que havia cobert el cupo, però m’he sentit empès a fer-ho per les circumstàncies globals del país i del meu partit. Amb persones a la presó i a l’exili, fa que tots haguem d’assumir responsabilitats que crèiem que ja no ens tocaven.
Es presenta en una ciutat on el PSC ha governat pràcticament 40 anys. Quin balanç fa de la seva acció municipal?
Han estat els anys que va viure el Che Guevara, en fi, tota una vida. Jo crec que hi ha una primera etapa de mancances absolutes com en la majoria dels municipis heretats del franquisme, i per tant es fan coses positives que són objectives. Però el projecte va perdent volada, i especialment en els últims quatre anys han estat d’una gran esterilitat. L’alcalde Àngel Ros va voler retenir el govern amb un pacte amb Ciutadans i de facto amb el PP, i evidentment s’ha consolidat un model molt clientelista.
I creu que el canvi està cantat com opinen altres formacions d’esquerres?
Jo crec que en les darreres eleccions municipals hi va haver una certa decepció a la ciutat perquè el canvi va estar a la punta dels dits. En aquests moments jo crec que tenim l’obligació d’aconseguir-ho. Des del primer moment hem dit que estem disposats a participar, liderar o coliderar una iniciativa de govern pel canvi que hauria d’incloure totes les forces d’inspiració republicana, totes les forces que s’han oposat al 155, inclou el PDeCAT, els Comuns i inclou la CUP. Jo crec que hem de ser prou responsables per propiciar aquest canvi.
Les enquestes donen bons resultats a ERC. Vol dir això que el moviment independentista està virant cap a posicions més possibilistes, més pragmàtiques?
Jo coincideixo plenament amb l’anàlisi que fan Oriol Jonqueres o Joan Manuel Tresserres i Enric Marín. El que va passar l’1-O és històric i marca un terreny de joc nou, però evidentment s’ha de jugar amb determinació, però també amb molta paciència. L’essència és al llibre Obertura republicana, que entre altres coses diu que el procés no és feina per a cansats ni per a impacients.
Esquerra està incorporant gent d’altres formacions en un intent d’eixamplar la base?
Jo puc parlar del que ha passat a Lleida, on hem constituït una plataforma que es diu Lleida Republicana, amb persones que ara no militen a cap partit polític, i en aquest espai hi ha des d’una exdiputada de Convergència Democràtica fins a Carles Feixa, un exregidor i un catedràtic d’antropologia que va tancar les llistes dels comuns en les darreres municipals. És gent que a partir de l’1 octubre arriba a la conclusió que cal un canvi honest.
Però això és també el que han fet els comuns amb la llista d’electors. Potser aquesta fragmentació o aquestes llistes tan transversals no acaben desconcertant els electors?
Jo penso que el model de militància política és un model que en aquests moments no engresca tothom, i no engresca especialment la gent més jove, que en canvi pot ser molt generosa per militar per objectius. Tinc una certa sensació de recomposició dels espais amb un decantament important cap al canvi. Jo miro amb simpatia cap a la CUP i també cap als comuns.
En tot cas, la idea és deixar fora el PSC?
Després de l’1 d’octubre s’ha establert una línia vermella, i no l’hem establert nosaltres. Recordem que el mateix Àngel Ros va dir que trobava proporcional la intervenció de la policia i la Guàrdia Civil; això deixa una ferida en la societat lleidatana molt intensa. Jo crec que al PSC li convé el pas per l’oposició.
Com porta les crítiques que l’acusen de diluir la facció independentista, de botifler?
Molt tranquil·lament. Jo és una mena de crítica que sento des dels anys vuitanta perquè jo vaig entrar a lluitar a ERC en el moment en què se supera l’etapa de col·laboració amb Convergència. En el moment en què Joan Hortalà marxa i ens quedem tres diputats al Parlament de Catalunya, que som els primers a dur al ple una votació sobre el dret d’autodeterminació. Hi ha una foto en què es veu el Josep-Lluís Carod-Rovira, l’Àngel Colom i jo mateix drets com tres mussols, envoltats per 132 diputats que ens miren amb una certa displicència. Una part dels que ens miraven o dels hereus que ens miraven, ara resulta que són independentistes i fins i tot ens acusen de ser poc energètics. Jo ara no puc fer res més que felicitar el meu poble.
Per què esteu tan segurs que si les forces independentistes es presenten per separat trauran més vots?
Primer per raons numèriques. El 2015, quan es presenta amb Junts per Catalunya, obtenen el 39,6% dels vots. El 2012, separadament, obtenen el 44,4%, i el 2017, el 43%. Nosaltres hem patit a Lleida una pressió emotiva intensa perquè no anem plegats, i segurament per a aquelles persones que tenen una opció independentista, que sempre han votat en aquesta línia, que tenen com a llengua familiar el català, de més de 40 o 50 anys, amb una situació econòmica i laboral més estable, potser sí que una llista única els aniria bé. Però si analitzem altres franges de població ens sembla que el resultat és diferent. A més, a l’àmbit municipal hi ha temes de debat que tenen molt a veure amb el model urbanístic de la ciutat. I en aquest cas, legítimament, els votants de Convergència i d’ERC tenim diferència, i no passa res.
En tot cas, ho fan perquè creuen que ERC hi sortirà guanyant.
Al final els partits són instruments de la societat. Malgrat la meva llarga militància, no soc fetitxista amb les sigles. Prefereixo un país lliure, independent i solidari que no un partit hegemònic.
El preocupa l’ascens de Vox?
Som l’únic estat del món en què hi ha un senyor en el judici de Madrid que intervé i és candidat. L’Estat ha aconseguit proporcionar a Vox una mena d’espot electoral permanent. Hi ha col·lectius, com les dones o els nouvinguts, que tenen molt clar que l’extrema dreta no dispara amb perdigons, dispara amb bales contra els seus drets.
Professor universitari amb formació política
Miquel Pueyo i París (Lleida, 1957) és escriptor i professor del grau de comunicació i periodisme audiovisual a la Universitat de Lleida. Té dues filles, de 8 i 9 anys. Milita a ERC des del 1988, i va ser elegit diputat per aquest partit al Parlament de Catalunya a les eleccions de 1988 i 1992 . Ha estat director de Planificació Lingüística de la Generalitat de Catalunya i secretari de Política Lingüística. El 2007 va ser designat delegat territorial del govern de la Generalitat a Lleida.
Leave a comment
Sign in.
Sign in if you are already a verified reader.
I want to become verified reader.
To leave comments on the website you must be a verified reader.
Note: To leave comments on the website you must be a verified reader and accept the conditions of use.