“Si alguns dirigents d’ERC que van empènyer la DUI no veuen clara la unilateralitat ara, ho haurien d’explicar”

Fa molts mesos que hi insisteixo, ja des d’abans de l’estiu i abans que el president Puigdemont s’oferís a anar de segon en una llista conjunta amb Oriol Junqueras. Des del primer moment ho vaig veure molt clar. El que ha fet ERC és estendre a les europees els arguments que els han portat a anar per separat a Espanya i a les municipals.

És que jo crec que els arguments per anar per separat són vàlids en el cas de les espanyoles i les municipals, però en canvi no ho són tant en el cas de les europees. En aquest cas, els arguments per anar junts crec que tenen més força.

Hi he insistit molt públicament i internament, a través dels meus canals oficials de relació amb el partit, perquè no estic en els òrgans de deliberació i decisió d’ERC, i he traslladat aquesta posició als meus interlocutors allà. Els ho he argumentat molt i crec que tenim una oportunitat molt clara d’aparèixer a Europa amb més de la meitat dels vots amb una llista única, i això des del punt de vista de la internacionalització té una força immensa.

Li he intentat fer arribar les meves raons pel que fa a la llista europea de l’única manera que tinc, que és per carta. I ell té el seu diàleg diari amb el partit i pot conèixer la meva posició a través de les persones que el veuen de manera quotidiana; entenc que la hi han explicat. Si haguéssim pogut parlar-ne directament, no sé si hauria tingut capacitat per canviar la decisió d’ERC; potser sí.

És que sempre he dit que havíem d’anar junts, i el pas que he fet en les europees és en coherència amb el que he reivindicat tots aquests mesos i he intentat promoure tant com he sabut, que és la unitat a Europa. Jo, de fet, hauria fet una llista de tot l’independentisme! Per tant, la meva decisió no té cap secret. Aquesta unitat vol dir, primer, anar junts davant del jutge amb una estratègia jurídica única. Se n’ha fet poc esment, però a l’exili hem assolit un nivell d’unitat molt alt davant dels tribunals, potser més gran que a l’interior, que també és cert que són més i era més difícil. Unitat vol dir actuar com una pinya davant dels tribunals: només cal veure que Gonzalo Boye va començar sent el meu advocat i ara també ho és de Clara Ponsatí i del president Puigdemont. I unitat a Europa també vol dir unitat política: com a govern a l’exili, hem actuat com un únic actor i no hem tingut una agenda política autònoma, prescindint els uns dels altres, sinó que ha estat bastant integrada. Actuar com a govern a l’exili ens permet construir aquesta unitat estratègica, i això acaba culminant en una llista conjunta a Europa del govern a l’exili, perquè també hi ha Clara Ponsatí. Nosaltres ho vivim així.

Jo soc un independent que està a disposició dels dos grups: del president Puigdemont i d’ERC. Per tant, puc fer el que em demani l’un i l’altre. El president m’ha demanat anar a la seva llista i hauria estat molt incoherent dir-li que no. I ERC em va demanar ser diputat a la seva i hauria estat incoherent dir-li que no.

Al Parlament faré el que em demani ERC, estic a la seva disposició. El meu pas d’anar a la llista del president Puigdemont no em separa d’ERC; per a mi no significa que deixi ERC ni que me n’allunyi. Em sento exactament igual de proper a ERC que abans de participar en aquesta llista, i faré el que em demanin.

Sí, però si som elegits eurodiputats la deixaria, evidentment.

Amb ningú, perquè espero ser eurodiputat i, per tant, agafar l’acta i exercir com a tal, perquè té tot el sentit del món que estiguem en un parlament on puguem ser-hi presencialment. He reivindicat la meva condició de diputat al Parlament de Catalunya, però si puc fer d’eurodiputat, políticament serà sempre més prioritari. És una decisió que, si tot va com desitjo, no caldrà prendre.

El que farem és lluitar per recuperar l’acta per poder exercir de diputats.

No necessàriament. Això implica el que les institucions europees ens diguin; hi ha diverses maneres. El que farem és reclamar davant d’aquestes institucions garanties que podrem recollir l’acta i després exercir com a eurodiputats. El que no té sentit és que en l’intent no la pugui recollir i després no pugui exercir, que és l’objectiu, per tal que el Consell per la República tingui un braç parlamentari. Això és d’una potència política molt forta per al Consell. A partir d’aquí, es tracta de buscar la via.

No, jo només tinc un rival, que és l’Estat espanyol. És evident que Oriol Junqueras, el president Puigdemont i jo som a la mateixa trinxera; és que si no ho entenem així, vol dir que ens hem tornat bojos. Lluitem tots per la mateixa causa i contra el mateix adversari, que és l’Estat espanyol i els seus partits autoritaris.

En absolut. I ho dic de manera contundent: en absolut. Les relacions personals i polítiques amb ERC estan intactes, com fa quinze dies, entre altres coses perquè hi he parlat des del moment en què s’ha plantejat aquest escenari, d’anar en una llista que no fos la d’ERC. He pogut contrastar la decisió amb els dirigents que són els meus interlocutors habituals abans de prendre-la; per tant, la coneixien amb antelació. I ells entenen molt bé que hagi fet aquest pas, perquè soc un independent i és coherent amb les tesis que he defensat. En aquest sentit, hi ha comprensió, i al contrari: ens hem conjurat, ara més que mai, perquè això no ens distanciï personalment ni políticament.

Si els mateixos que van empènyer la unilateralitat entre l’1-O i el 27-O, i no parlo d’ERC en general, sinó de dirigents concrets, i que van dir que s’havia de fer la DUI tant sí com no, ara no veuen clara l’estratègia de la unilateralitat, haurien d’assumir que estan fent un canvi radical d’estratègia i n’han d’explicar els motius.

Jo segur que no he renunciat a l’1-O. I el Consell per la República, tampoc.

Si miro la ponència que es va aprovar en la conferència política de l’1 de juliol, que entenc que és vinculant, allà no es renuncia a l’1-O. Entenc que no. El que és rellevant d’ERC és això.

El que deia és que, si no som prou per declarar la independència ara, tampoc ho érem els dies previs al 27-O. I si segons qui va dir que s’havia de fer la DUI petés qui petés, potser ara és delicat que surti a dir que l’1-O no va ser un referèndum.

És molt legítim dir això ara, però el problema és que en el moment en què ens hi estàvem jugant la vida de la gent, perquè fer la declaració tenia conseqüències personals, deia el contrari. Deia que era un referèndum i no hi havia cap discussió, i per això insistia que s’havia de fer la DUI... En tot cas, vaig fer una carta de deu punts al juliol als militants d’ERC en què explicava que em sembla un bon objectiu eixamplar la base, però que fent això i res més no aconseguirem un referèndum vinculant reconegut per Espanya. Perquè Espanya s’hi continuarà negant si només eixamplem la base i prou. Si volem arribar al final del camí, tenim el deure i la responsabilitat de preguntar-nos què més volem fer. Que no dic que aquesta sigui la posició d’ERC, la d’eixamplar la base i prou, perquè tots estem d’acord que només així no arribarem al final del camí.

Com a mínim, cal jugar dues o tres cartes més. Una: contribuir al col·lapse institucional del règim del 78 amb la nostra acció política a l’Estat. Dues: la internacionalització, és a dir, conquerir més suports internacionals a l’autodeterminació de Catalunya, en l’esfera judicial, en la política institucional i en l’opinió pública. I el més important: un grau de mobilització ciutadana no violenta, de resistència pacífica i desobediència civil, més fort, més intens que el que hem exercit fins ara. Que sens dubte ja ha estat molt intens, l’1-O i el 3-O, però no és suficient. És molt dur, perquè és molt injust demanar aquest grau de sacrifici, però s’ha de dir a la gent que sense la mobilització civil serà molt difícil continuar avançant.

En l’última reunió presencial del Consell per la República, vam decidir, i em sembla rellevant, que posarem sobre la taula una estratègia que esperem que pugui obtenir el consens. Farem una proposta de full de ruta per culminar el procés, amb la voluntat i la vocació que sigui de consens. Primer, en parlarem internament; esperarem a veure què passa amb les eleccions, i amb la sentència del Suprem.

Cal desplegar-hi l’estratègia més eficaç per aconseguir que Espanya respecti el dret a l’autodeterminació de Catalunya. I en cada moment, en funció del comportament de cada actor, prendre sempre la decisió que ens acosti a aquest objectiu.

Vaig recordar una conversa amb el meu escorta, amb qui tenia una relació gairebé d’amistat, i li vaig dir: “Si un dia et donen l’ordre de detenir-me, l’has de respectar.” I ell em va dir: “Això no passarà mai, conseller.” I, per dir la veritat, ho vaig dir sense que en el fons pensés que hi hagués la més mínima probabilitat que passés, sinó només de manera preventiva, per tranquil·litzar-lo psicològicament veient la situació. Però pensava que era un escenari totalment impossible.

Les seves intervencions van ser d’un coratge i una dignitat màxims. Continuen suportant el judici de manera estoica i digna, que és l’únic que poden fer.

A mi no m’han pogut suspendre, d’entrada. I com que les majories no depenen de mi, perquè hi ha molts més diputats suspesos que no poden votar, la meva delegació és menys transcendental. Però esperarem a veure què passa amb les eleccions al Parlament Europeu, que parlin els ciutadans primer. I, si no, quan hi hagi una tercera euroordre, que és molt probable segons els advocats, la meva delegació de vot es reactivarà de manera automàtica, com ja va passar al seu moment.

La meva delegació ara tampoc és decisiva, i s’hauria de tornar a analitzar bé si en les circumstàncies jurídiques actuals hi hauria alguna possibilitat de reactivar-la. En tot cas, quan arribi una tercera euroordre, la delegació tornarà a ser segura.

Si els ciutadans ho volen, podria ser.

Com a metàfora, et diré que ara som una mica com Bill Gates quan era al seu garatge. És com una start-up política, no tecnològica, un cas d’innovació institucional total; estem inventant un “govern republicà a l’exili” que té com a objectiu que es faci efectiu el mandat de l’1-O, però sense deixar de reconèixer el valor del govern autonòmic a l’interior. El potencial del Consell és immens, i s’anirà desplegant progressivament. El garatge de Gates en aquell moment era un embrió d’una cosa que va acabar esdevenint molt important, que es diu Microsoft.

En la primera etapa, hem estat fent una feina molt important, però d’estructuració interna: el pla d’acció, el reglament, el règim electoral per poder fer eleccions a l’assemblea de representants… També hem estat construint la plataforma tecnològica per permetre la participació de la gent, i ha estat prioritari consolidar la integració dels diversos sectors de l’independentisme en el consell de govern. Quan vam començar, n’érem quatre, i ara som onze integrants, perquè hi ha Poble Lliure, Demòcrates, el PDeCAT, JxCat, ERC, l’ANC... I encara no hem acabat, perquè estem en converses amb Òmnium.

Sí, per fer més feina de cara enfora –perquè no volíem que només fos cap a dins, sinó que la gent veiés també projectes del Consell–, en aquests mesos hem tirat endavant diverses accions en l’àmbit jurídic internacional: en part és nostra l’ampliació de la demanda civil contra Llarena, que s’ha convertit en una demanda civil contra l’Estat espanyol; la petició del dictamen jurídic als catedràtics de dret penal alemany per comparar el dictamen de Schleswig-Holstein amb la futura sentència del Suprem; d’aquí a poc presentarem una iniciativa ciutadana europea davant de les institucions europees…

El nostre objectiu a curt termini es focalitzarà sobretot en el Tribunal de Luxemburg, que serà clau en els propers mesos, perquè el cas català hi arribarà per tres vies. Primer, perquè hi ha prevista una qüestió prejudicial dels presos polítics del Suprem, que estarà obligat a traslladar-la perquè és tribunal d’última instància; també hi arribarà a través de la demanda civil contra Llarena, ja que hi ha prevista una qüestió prejudicial sobre la immunitat d’estat, que presentarà el jutge belga. I els de la llista per a les europees també segurament acabarem allà... Tothom parla d’Estrasburg, però ara entrarà en escena Luxemburg i també serà un tribunal molt rellevant per al cas català.