Vuit anys de guerra a Síria

Les protestes contra l’esgotat règim de Bouteflika recorren Algèria mentre, més de 3.500 km a l’est, Síria entra en el novè any de guerra amb un horitzó encara llunyà de pau i estabilitat. Es calcula que prop de mig milió de persones han perdut la vida en aquest conflicte iniciat el març del 2011 en el context de les primaveres àrabs, segons dades publicades divendres per l’Observatori Sirià dels Drets Humans. A aquest balanç desolador, s’hi afegeixen uns 6 milions de refugiats a l’estranger i un nombre semblant de desplaçats a l’interior del país.

Vuit anys després, la guerra té un guanyador incontestable: Baixar al-Assad, el dictador que la revolta popular pretenia deposar. Amb l’ajuda decisiva de Rússia, l’Iran i Hezbol·là, el seu exèrcit controla ja més de dos terços del país. Li queda per recuperar una bossa al nord-oest, a la província d’Idlib, on s’han replegat les faccions insurgents derrotades en combat, i incorporar l’àrea d’Al Baguz, a l’est, on les Forces de la Síria Democràtica, aliança armada liderada per kurds, ha assaltat l’últim reducte del “califat” d’Estat Islàmic a Síria i l’Iraq.

La guerra s’ha decantat, però no s’ha acabat, i el retorn dels refugiats encara no és segur. “Entrem en un nou episodi d’aquest conflicte mutant que és la guerra de Síria”, explica Eduard Soler, investigador sènior del Cidob. “Ja ningú posa en dubte que el règim d’Al-Assad s’ha assentat militarment, però la dinàmica de confrontació i de violència continuarà viva entre la població civil”, hi afegeix. “Els processos de negociació estan encara en un estadi molt incert. Qualsevol solució sobre el paper és difícil que funcioni sobre el terreny”, corrobora Lurdes Vidal, directora de l’Àrea del Món Àrab de l’IEMed i participant també en la jornada sobre la guerra de Síria organitzada divendres per Fundipau i la Xarxa d’Alcaldes i Alcaldesses per la Pau. En aquest context, la reconstrucció, humana i material, sembla una quimera. “La reconciliació és feina d’una generació. Cicatritzar ferides costarà molt, el trauma és massa gran”, indica Soler. Mentrestant, és inevitable preguntar-se si la primavera tardana d’Algèria pot injectar nova saba revolucionària a la regió. “En el món àrab hi ha una dinàmica profunda de canvi”, assegura Vidal. “Però és difícil que hi hagi una onada de contagi: hi ha un ambient hostil als factors favorables a la democràcia.” “El règim algerià –hi afegeix– té certa cintura i utilitzarà vàlvules d’escapament controlades” per desactivar les demandes de transformació. Soler hi veu paral·lelismes amb Egipte, on “el règim va sacrificar a l’altar Mubarak i el seu clan per mantenir-se en el poder”.