El TS nega que el tabaquisme sigui un atenuant a l’hora d’indemnitzar un ex treballador d’Uralita per exposició a l’amiant

El Tribunal Suprem ha desestimat un recurs amb què Uralita demanava reduir la indemnització que havia de pagar a un extreballador per un càncer de pulmó provocat per l’amiant, adduint que part de la malaltia li havia provocat el tabac. La companyia demanava revisar una sentència del Jutjat Social número 4 de Barcelona i ratificada pel Tribunal Superior de Justícia, que obligava l’empresa a indemnitzar amb 342.000 euros un extreballador de Rocalla, a Castelldefels, afectat per un càncer de pulmó per la inhalació de fibres tòxiques.

Amb tot, segons ha fet públic el Col·lectiu Ronda, el TS conclou que és “irrellevant” si l’empleat era fumador a l’hora de determinar la responsabilitat de la companyia per haver exposat el treballador a l’amiant.

Abans d’arribar als tribunals, l’exempleat de Rocalla havia rebut un reconeixement mèdic de l’INSS, que certificava l’origen laboral del càncer i imposava un recàrrec de prestacions del 50% a Uralita com a successora de Rocalla per incompliment de les seves obligacions en matèria de prevenció de riscos i salut laboral. L’extreballador havia estat a l’empresa durant 23 anys, entre 1969 i 1992, i va ser declarat en situació d’incapacitat permanent absoluta l’any 2013.

Uralita, però, va impugnar aquesta resolució assegurant que hi havia contradiccions entre el criteri del TSJC i el d’altres tribunals regionals de l’estat espanyol. L’empresa es basava en una sentència del Tribunal Superior de Justícia de Galícia en la qual, davant una situació idèntica a la de l’extreballador de Castelldefels, el tribunal reduïa en un 50% la indemnització perquè en restava l’afectació corresponent a l’hàbit del tabac.

Ara, però, el Suprem ha emès en una sentència que unifica criteri i fixa jurisprudència, considerant injustificada l’actuació del tribunal gallec, alhora que ratifica plenament la resolució del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. A criteri del Tribunal Suprem, “el que és determinant i excloent en aquest cas és que es tracta d’una contingència professional constatada que, per si mateixa, té entitat suficient per generar la incapacitat laboral del treballador i fins i tot la seva mort, a partir del qual resulta irrellevant que fos així mateix fumador”.

En aquest sentit, la sentència recorda que “ha estat acreditat que l’empresa va incomplir, si més no sigui en major o menor grau, el deure d’adoptar les mesures [de seguretat] pertinents al respecte i no va oferir l’obligada assistència a la salut del seu treballador, quedant fixada la seva responsabilitat i el consegüent deute indemnitzatori”.