El cinema en català cau al 2%
El nombre d’espectadors de les pel·lícules en versió original, doblada i subtitulada en la nostra llengua han suposat el 2018 el percentatge més baix dels darrers 20 anys
El cinema es consolida com l’últim gran àmbit en què el català està lluny de la normalització. Després de 39 anys de governs autonòmics i polítiques lingüístiques, el percentatge de públic de cinema en català durant el 2018 (sumant versió original, doblat i subtitulat en català) va baixar fins al 2,08%, la xifra més baixa des del 1999. Així es desprèn de les xifres provisionals facilitades per l’Institut Català de les Empreses Culturals (ICEC), que depèn del Departament de Cultura, amb un 91% de dades processades.
Fonts de l’ICEC indiquen que els ajuts a la producció i a l’exhibició en català s’han mantingut, però l’assistència d’espectadors depèn molt dels títols de més èxit. Francisco Vargas, director de l’Audiovisual de l’ICEC, explica a aquest diari que “quan una pel·lícula funciona a la taquilla, ho fa de manera contundent, i el públic es concentra en molt poques pel·lícules”. Això explica els bons resultats del cinema en català d’anys com el de l’estrena de Pa negre (2010) o d’Estiu 1993 i Incerta glòria (2017).
Francisco Vargas assenyala altres factors per explicar els pocs espectadors de cinema en versió original en català, com “la sobreoferta de produccions; el risc que suposa per als productors, que veuen més possibilitats en mercats més grans, i el fet que la VO catalana ha deixat de ser una reivindicació, forma part de la normalitat”. Però insisteix que hi ha més ajuts per al cinema rodat en català.
En aquest 2,08%, però, és molt més important l’impacte del doblatge, perquè les majors de Hollywood controlen més del 70% del mercat. En aquest punt, Vargas diu que s’ha mantingut la mateixa política: “Des de la impugnació de la llei del cinema es va optar pel diàleg i per un acord que segueix vigent. L’acord amb Fedicine parla del doblatge de vint i escaig pel·lícules a l’any i això es manté, hi ha una comissió de seguiment d’aquest acord.”
Si busquem a l’hemeroteca, hi ha un altre acord, signat el 26 de setembre del 2011 per l’aleshores conseller de Cultura Ferran Mascarell, Fedicine [que representa els interessos de les majors de Hollywood] i el Gremi d’Empresaris de Cinemes de Catalunya, que parlava d’un augment progressiu de l’oferta de cinema en català fins al 50% el 2018. L’objectiu es va flexibilitzar el 2014, quan es va tornar a tramitar la llei del cinema, perquè la Comissió Europea exigia alguns canvis, i, a més, la crisi va fer que la Generalitat no pogués aportar els diners necessaris per al doblatge.
Percentatge molt baix
En tot cas, les xifres són molt baixes, fins i tot molt allunyades del 25% de quota que establia una sentència del Tribunal Constitucional sobre la llei del cinema. Gemma Ponsa, cap de l’àmbit de cultura, lleure i joventut de la Plataforma per la Llengua, recorda que “partíem d’una situació molt precària, mai hem arribat al 5% de cinema en català”, i denuncia que “ens trobem amb un panorama molt diferent del que preveu la llei”. “Ja han passat els cinc anys i els dos de pròrroga perquè el sector s’adapti a les obligacions de la llei, que preveia un 50% en l’actualitat, amb una oferta paritària de català i castellà. El TC va avalar la llei el 2017, restringint l’obligació de distribuir i exhibir en català al 25%, en lloc del 50%; però estem parlant d’una diferència abismal entre el 3% en català i el 25% que hauria de ser obligatori.”
La llei del cinema es va aprovar amb una àmplia majoria parlamentària, amb 117 vots a favor (CiU, PSC, ERC i ICV-EUiA) i 18 en contra (PP i Cs). “És un problema de desplegament de la llei i el reglament, és una responsabilitat del govern. El que demanem és que aquesta llei es comenci a aplicar. Aquesta situació és anormal, no passa amb altres legislacions.”
Gemma Ponsa també denuncia que es donen “ajuts desorbitats” a les distribuïdores pel doblatge, que donen molt poc rendiment. També es queixa que “hi ha pocs diners, i l’ICEC i TV3 en donen molts a produccions en castellà i altres llengües; evidentment això repercuteix en les produccions en català”.
