Europa de blocs

Des de la moda a l’alta gastronomia, passant pel cinema i la cançó; la potència de la indústria agroalimentària i automobilística; la vitalitat del turisme; l’excel·lència de les arts; la qualitat dels vins, dels formatges, del calçat; la finezza i el savoir-faire; la dolce vita i la joie de vivre... Itàlia i França comparteixen talent, una estreta relació comercial i una llarga història de rivalitat, que ara, en un moment d’angoixes i incerteses, el govern nacionalpopulista de Roma explota amb finalitats electorals amb vista a les europees del maig. Només així s’entén la campanya antifrancesa al més pur estil trumpista desfermada els últims dies pel govern italià contra Macron.

Luigi di Maio, vicepresident del govern italià i líder de l’antisistema Moviment 5 Estrelles, va començar atiant l’enfrontament diplomàtic en acusar França de neocolonialisme a l’Àfrica i de provocar l’emigració massiva de subsaharians a Europa. L’altre vicepresident, Matteo Salvini, el xèrif de l’executiu italià i artífex del tancament de ports als vaixells que rescaten vides al Mediterrani, va aprofitar per descarregar en Macron la frustració per la falta de responsabilitat que ha mostrat la Unió Europea a l’hora d’afrontar el desafiament migratori. “A França tenen un mal govern i un mal president de la República”, va etzibar el líder de la utradretana Lliga, en el seu compte de Facebook. “Macron diu que acull [immigrants], però després els rebutja a la frontera. El poble francès es mereix alguna cosa millor i les eleccions europees del 26 de maig enviaran un bon senyal”, va continuar el ministre de l’Interior, aliat de la francesa Marine Le Pen en les eleccions al Parlament d’Estrasburg. Per arrodonir la provocació, tant Salvini com Di Maio han donat suport als armilles grogues, el moviment de protesta que ha posat Macron entre les cordes i que la ultradreta francesa ha intentat instrumentalitzar.

No és casual que l’ofensiva dialèctica italiana coincidís amb la firma, dimarts a Aquisgrà, del tractat de cooperació entre París i Berlín, destinat a renovar la relació bilateral però, sobretot, a reafirmar l’eix francoalemany com a motor i revulsiu de la paralitzada construcció europea. Macron i Merkel delimiten el camp de la imminent batalla europea. Roma veu en l’acord un intent de mantenir l’hegemonia sobre la UE i Le Pen ataca Macron pel flanc intern acusant-lo, de forma estrambòtica, d’entregar als alemanys les regions d’Alsàcia i Lorena i l’escó permanent a l’ONU. Assenyalant l’enemic comú, Le Pen i Salvini s’afegeixen a la lògica de blocs i caven la pròpia trinxera: un retorn a l’Europa dels estats que busca atraure el vot indignat, del greuge i la por de la immigració i que intenta, en darrer terme, frenar la integració de la UE i prendre’n el control. Ja no és només l’orientació ideològica de les institucions comunitàries el que està en joc aquest maig, sinó el mateix futur del projecte fundacional de la Unió.