Des de l’altra banda del mirall

Diuen els armenis que una magrana conté 365 llavors. Tantes com dies té l’any. I que aquesta fruita simbolitza la vida i l’abundància en un país sovint oblidat. Perquè Armènia és el seu silenci. I amaga les joies heretades a l’altura de l’Ararat, la muntanya màgica d’un poble empeltat a la llengua i la identitat.

Així ho revelen els retrats íntims d’Heridas del viento (La Línea del Horizonte), un llibre de viatges de factura clàssica, signat per l’antropòloga i periodista Virginia Mendoza, que, durant un any i mig, va treballar en un projecte sobre minories. Compon Mendoza un mosaic de cròniques commovedores sobre persones i mons insòlits en aquest racó del Caucas. Amb una prosa neta, elegant i radicalment visual, l’autora s’endinsa en les arrels i l’oblit, en el genocidi i la diàspora, per mostrar-nos la grandesa de les petites històries que amaga una magrana a l’altra banda del mirall.

Mendoza ens transporta a l’Armènia del nord, d’influència russa, amb la minoria dels molokans com a tresorera d’unes creences a punt d’esllanguir-se. Un nord on encara ressona la devastació del terratrèmol del 1988, aquell que alguns afirmen que va acabar amb la guerra freda perquè va obligar Gorbatxov a demanar ajuda als Estats Units.

Un de cada tres armenis viu, avui, en situació de pobresa. Les làpides parlen dels morts. I els yazidites fugits de la persecució de l’islam resen cada vespre quan el sol es pon. Tres exemples d’una realitat complexa que ens aboca a guarir les ferides del poble armeni, tossut i valent, que conviu amb la fatalitat sense recrear-s’hi.

També des d’una mirada detallista, però més lluminosa, l’advocada Choo Waihong evoca, a La tribu de las mujeres (Ed. Península), com decideix aparcar una vida d’èxit a Califòrnia i Singapur per buscar les arrels en una vall perduda del Yunnan xinès. Allà habita el regne de les mosuo, una societat matriarcal, en què el sol és femení i es venera una deessa. Choo Waihong s’hi instal·la i coneix una forma de viure lliure, sàvia i feliç, amb la femineïtat com a eix per entendre el món. El llinatge es transmet a través de la sang materna. I tant les dones com els homes mosuo són feministes. No hi ha matrimonis, impera la igualtat de sexes, les dones surten soles de festa i trien amb qui volen estar. En paral·lel, els homes no tenen les funcions tradicionals de pares i marits. A més, són especialment presumits.

El regne de les mosuo conforma una altra existència singular a l’altra banda del mirall. Un espai aïllat, on les dones no tenen por de ser agredides. Valoren cantar i ballar en una comunitat que, per desgràcia, perilla arran de l’assetjament de l’expansiva cultura patriarcal xinesa.