Amb els ultres, no s’hi juga

“A la dreta del nostre partit, no hi pot haver partits democràtics i legals.” És una frase atribuïda a Franz Josef Strauss (1915-1988), el patriarca de la Unió Socialcristiana de Baviera (CSU), amb relació a una estratègia que durant dècades va funcionar en aquest pròsper i tradicionalista land alemany. Els conservadors bavaresos es van situar políticament tan a la dreta que qualsevol formació que intentés anar més enllà quedava reduïda a la condició de partit irrellevant o condemnat a la prohibició. Una estratègia que sovint no ha estat fàcil de fer combregar amb les posicions més centristes del seu partit germà, la Unió Cristianodemòcrata (CDU). Les relacions entre Strauss i un altre gran patriarca, el de la CDU, Helmut Kohl (1939-2017), van ser tan complexes com les que mantenen ara Angela Merkel i Horst Seehofer. El comportament de l’actual líder bavarès envers la cancellera sovint sembla més propi d’un rival de l’oposició que d’un aliat. La CSU, amb Seehofer, ha arribat a defensar posicions, sobretot en matèria migratòria i enmig de l’arribada de refugiats a Alemanya, perillosament semblants a les de la ultradretana Alternativa per a Alemanya (AfD). Però sense caure en la temptació de deixar-se recol·locar en aquesta formació a canvi de mantenir el poder.

Quan la CSU va perdre la seva tradicional majoria absoluta, en les eleccions del mes d’octubre passat, ningú va dubtar que es mantindria la promesa de descartar un pacte amb l’AfD. No només perquè hi havia altres opcions –els també dretans Electors Lliures, que van esdevenir poc després els socis que buscaven, i fins i tot Els Verds, amb els quals es van mantenir alguns contactes–. Ara per ara, i fins que no es demostri el contrari, a Alemanya el pacte de govern, i fins i tot la col·laboració externa, amb qualsevol partit amb connotacions neonazis és un tabú.

Els dretanitzats conservadors bavaresos potser fan la vida impossible al si de la gran coalició de Merkel, però tenen en el seu ADN la frase del patriarca Strauss, que els impossibilita anar més enllà. I, a la resta del país, la CDU defensa també la norma no escrita de mantenir políticament arraconada l’AfD. Així ha estat amb Merkel com a cap del partit i així es mantindrà previsiblement amb la seva successora a la presidència, Annegret Kramp-Karrenbauer (o AKK). L’AfD pressiona, especialment a l’est del país, on l’any vinent se celebren unes quantes eleccions regionals, amb pronòstics favorables per als ultres, que podrien superar el seu rècord a escala regional, del 24,8%, a l’estat de Saxònia-Anhalt.

La tàctica de l’arraconament polític no ha frenat l’empenta dels ultres, si més no a escala regional. Però pot ser que, enmig de la pugna successòria de Merkel i de les picabaralles internes a la gran coalició, hagi minvat el seu protagonisme mediàtic. Durant mesos, l’atenció política s’ha centrat en si es trencava o no l’eix CDU-CSU –i si s’enfonsava el govern que tant va costar de negociar a Merkel–. Després, en qui succeiria la líder del partit, AKK o el dretà Friedrich Merz. El cas és que, de l’AfD, només se’n parlava pels escàndols puntuals d’algun dels seus membres. El nou vot emergent, ara mateix, és el d’Els Verds, que ocupen la segona posició en intenció de vot, després de la CDU/CSU, amb un 30% i un 20%, respectivament. Els segueixen els socialdemòcrates, els socis de Merkel al govern de Berlín, amb un 15%, mentre que l’AfD va en quart lloc, amb un 13%. Almenys a escala nacional, els ultres alemanys no creixen, un any després d’haver entrat al Parlament federal (Bundestag), per primer cop des dels anys cinquanta, i d’haver-se convertit en líders de l’oposició parlamentària, com a dany col·lateral de la gran coalició entre els conservadors i els socialdemòcrates.