El grill sense veu

Les eleccions de març van traçar una línia neta sobre el mapa d’Itàlia. Al nord va guanyar el centredreta, liderat per la Lliga, el partit de la petita i mitjana empresa exportadora i, al sud, el Moviment 5 Estrelles (M5E), la veu dels indignats, el flagell contra el vell sistema corrupte i mafiós i la pobresa endèmica del Meridione. Al problema central que s’havia plantejat durant la campanya –com generar ocupació en un dels països amb menys creixement de la Unió Europea–, les dues formacions van respondre amb receptes antagòniques: la Lliga, amb una flat tax, un tipus impositiu únic que ajudés les empreses a crear llocs de treball, i el M5E, amb propostes assistencials, com ara l’anomenada renda bàsica de ciutadania per a desocupats i els més mancats de recursos. “Simplificant, el nord demana diners per a qui té feina i el sud, per a qui no en té [...]. Això vol dir que la Lliga i el M5E no podran governar plegats perquè han recollit els vots prometent solucions oposades al mateix problema”, escrivia el politòleg Paolo Feltrin l’endemà dels comicis.

El que no preveia Feltrin és que l’imant del poder aconseguiria que Lliga i M5E aparquessin diferències insalvables i pactessin un govern de coalició que, ara, mig any després, acaba de donar el seu primer resultat concret amb el projecte de pressupostos pel 2019, uns comptes censurats per Brussel·les per haver-se desviat de les recomanacions de dèficit. Però, al marge del destí que acabin afrontant, els pressupostos han permès al M5E i, més concretament, al vice-primer ministre Luigi Di Maio, exhibir el seu primer trofeu des que va accedir al govern, en incloure-hi la promesa estel·lar del programa del moviment populista: la renda bàsica de ciutadania, un subsidi per combatre la pobresa, vist amb recel pels sectors emprenedors que voten la Lliga.

Eclipsat per l’experiència política i la personalitat ciclònica de Salvini, l’altre vice-primer ministre i autèntic home fort del govern italià, Di Maio ha quedat desplaçat fins ara en un segon pla, deixant que el líder de la Lliga acaparés tot el protagonisme i es convertís en la cara visible d’Itàlia en el combat despietat contra la immigració i en la croada sobiranista antieuropea. Di Maio, el grillino moderat i pragmàtic que va portar el M5E del carrer als despatxos del poder, ha perdut la veu avalant les polítiques de Salvini, de qui, fins i tot, ha copiat les formes, amb una retòrica agressiva contra l’oposició, la premsa crítica i el “búnquer de Brussel·les”. Amb tot, la discussió pressupostària ha marcat un punt d’inflexió. El M5E ha obert una crisi amb la Lliga en atribuir-li un polèmic decret d’amnistia fiscal. Les diferències s’havien de reconduir aquest cap de setmana, però la percepció de fons és que Salvini, disparat en els sondejos, vol aguantar fins a les eleccions europees de maig per calibrar l’equilibri de forces dins la coalició i decidir els pròxims passos.