Onada de determinació

Catalunya hi continua sent, i res ni ningú ha esborrat del mapa, tot i els intents de tapar-li la boca, les seves ànsies de llibertat. Encara més, ahir la majoria que se sent poble i que vol decidir el seu futur va demostrar que el càstig a què han sotmès el seu autogovern i els seus líders, lluny d’atemorir-la, l’ha determinat com mai a aconseguir els seus propòsits. Per setena Diada consecutiva, el sobiranisme va protagonitzar una mobilització gegantina –vora un milió de persones al carrer, segons la Guàrdia Urbana de Barcelona– en una demostració de força de què ningú més sembla capaç a tot Europa, per donar un cop de puny sobre la taula i exigir als polítics catalans unitat i valentia per assolir la República, i als espanyols, la fi de la repressió, a més de respecte a la inesquinçable i sobirana voluntat popular. Els primers, tot s’ha de dir, va semblar al final que havien entès millor el missatge que els segons.

Impressionants imatges aèries a banda, que un cop més faran la volta al món –ahir hi havia més de 700 periodistes acreditats–, el moment que quedarà de la Diada del 2018, el més esborronador, es va repetir dos cops al voltant de les 17.14 h. El milió de persones que omplien la Diagonal, i que ja des de bon matí havien donat a tota la ciutat aquell ambientàs de les grans jornades, es van quedar mudes uns segons, en un silenci esfereïdor presagi que són capaços de grans coses si s’ho proposen, abans d’iniciar des de la plaça de les Glòries una onada de determinació, un clam de llibertat que recorria com un calfred l’espinada de la capital per arribar, un parell de minuts després, a l’altra punta, a sis quilòmetres. Una cridòria que començava semblant poca cosa perquè venia de lluny, però que afegia tanta gent a mesura que arribava i tronava tan fort que aconseguia tombar el mur de l’autoritarisme legalista, del rei i del 155, que, a mode d’al·legoria, va situar l’ANC al final del recorregut, al Palau Reial.

El lema oficial era “Fem la República Catalana”, tal com es podia llegir en les més de 275.000 samarretes color corall de l’entitat que un cop més van donar vistositat a la jornada, com ho van fer els castells, els grallers, centenars de motoristes o fins i tot desenes de tractors que es van unir als més de 1.500 autocars arribats de tots els racons del país. Aquesta vegada, però, hi havia carta blanca perquè la gent exigís el que cregués, i molts hi van anar amb estelades, és clar, però també amb pancartes pels represaliats i motius grocs per demanar-ne l’alliberament. Fins i tot es va veure alguna urna de l’1-O, que ahir es va reivindicar amb força. De fet, el càntic per exigir “Llibertat presos polítics!” va rivalitzar amb el clàssic d’“Independència” que va irrompre amb força el 2012. Avui més que mai, una cosa (la República) ja cada cop es veu més sinònim de l’altra (llibertat i respecte als drets bàsics).

En els discursos, la més punyent va ser la presidenta de l’ANC, Elisenda Paluzie, que va exigir als polítics que prioritzin “l’interès col·lectiu al de partit”, i els va demanar que no s’espolsin les responsabilitats només en la mobilització al carrer, i “es tornin a preparar per a un embat democràtic”. “No dieu que no era un referèndum, que hem d’implorar permisos que no arribaran mai”, els recriminava sobre l’1-O, abans d’avisar-los que no intentin tornar el sobiranisme “allà on era el 2012, ni encara menys el 2006”. “No us demanem impossibles, sinó rigor, honestedat i determinació”, etzibava. “Rigor, fermesa i unitat” és també el que demanava el vicepresident d’Òmnium, Marcel Mauri, que instava a “protegir entre tots” els grans consensos de país –i l’autodeterminació i la fi de la repressió ho són–, a més d’apel·lar al “coratge” de Pedro Sánchez per entomar-ho.

És clar que el president espanyol, de sessió al Senat ahir a la tarda i més preocupat per la dimissió d’una de les seves ministres, no va semblar donar-se pas per al·ludit, ja que va repetir la recepta de “llei i diàleg” per donar sortida al clam de la multitud de la Diagonal, que minimitzava. “Un dels principals problemes de Catalunya és la convivència, no la independència”, deia, abans de presentar-se com a animador, gairebé espectador, d’un diàleg que s’ha de produir “entre catalans”, més que entre els governs. Això, per cert, just el dia que el ministre d’Exteriors, Josep Borrell, admetia a la BBC que Catalunya “és una nació” i hi havia de fer mans i mànigues per defensar que no s’està davant un judici polític, advocant fins i tot personalment per la sortida dels presos abans que s’iniciï.

Torra, per cert, contradeia Sánchez només acabar la manifestació, on lamentava que no hagués anat a veure el “clam” popular. Ell, en canvi, sí que se’n va sentir interpel·lat. “Tenen tot el dret a exigir-nos que anem fins al final, i és el que farem”, afirmava, visiblement cofoi pel nou èxit de convocatòria. També se’n va felicitar el president del Parlament, Roger Torrent, que al matí havia anat a visitar a la presó la seva predecessora, Carme Forcadell, i que va instar Sánchez a actuar i a triar entre ser “Rajoy o Cameron”. Des de TV3, a més, es mostrava disposat a concretar en les properes setmanes l’“esforç per trobar grans consensos que hi ha en la societat catalana”.

La clàssica manifestació de l’esquerra alternativa i el concert d’Òmnium a Arc de Triomf van tancar una altra Diada de conjur i sotrac col·lectiu. La brigada municipal de neteja va tenir relativament poca feina en acabar, si es té present la gentada que havia omplert la Diagonal i els seus carrers adjacents. Segur que en tindran més les “brigades ciutadanes” que es dediquen a treure llaços grocs. Barcelona en va anar a dormir plena.