Europa és massa lenta

Que la Unió Europea és lenta a l’hora de prendre decisions és ben sabut. Fins i tot és comprensible donat que sovint hi ha d’haver l’acord dels estats en moltes de les decisions que es prenen. És clar que el complex entramat institucional i el cel dels estats hi contribueixen. Tot plegat no seria greu si els temes que es retardessin no fossin transcendents, però sí que són molt importants els retards en decisions que afecten els ciutadans europeus o d’altres contrades. Així, en el punt més complicat de la crisi econòmica, quan alguns estats tenien veritables problemes de finançament (recordem els rescats de Grècia, Irlanda, Portugal i el bancari de l’Estat espanyol), massa vegades la solució que s’hi trobava ja no era vàlida quan s’aplicava, perquè la realitat ja havia canviat i requeria una altra decisió que es prenia el seu temps. Aquesta realitat no es dona només en l’economia, sinó que afecta altres sectors, alguns dels quals tenen relació directa amb el benestar de les persones. Em refereixo a tot el que envolta la immigració, desgraciadament tan actual aquests dies, donat que no es troba una solució integral per afrontar el drama dels refugiats i la ingent immigració per motius econòmics. Les raons són diverses, però en destacaria dues, una de les quals obeeix a la inexistència d’una política comuna d’immigració i asil a la UE, fet que provoca que cada estat aplica la gestió de la immigració com l’interessa, amb els resultats tan desgraciats que veiem aquests dies. I d’altra banda, quan s’intenta trobar una solució conjunta, el temps que es prenen els estats per trobar punts d’acord, sovint de mínims, és tan llarg que quan s’arriba a l’acord la realitat ja ha canviat, a més que els acords solen ser d’un contingut molt baix que poca cosa pot solucionar. Així, a la problemàtica de la immigració, central per a la Unió Europea pels efectes que pot provocar pel que fa a ressorgiments de populismes i de xenofòbia i de dificultat d’integració i cohesió social, s’hi ha de trobar solució. Convindria gestionar la immigració en origen, aportant ajuts econòmics efectius perquè els possibles futurs immigrants puguin desenvolupar la seva vida en els seus països d’origen. Un pla Marshall per a l’Àfrica, per entendre’ns. I per fer tot això no es pot tardar, si no tornarà passar una altra vegada que la UE arribarà tard a la solució, i més veient com la Xina té un pla molt clar per a l’Àfrica, amb aquesta nova manera de colonització suau que permet introduir-se als països africans d’una manera afable, facilitant infraestructures i finançament, però alhora garantint-se recursos naturals i extensions de terrenys que poden servir per dominar l’alimentació del futur. Podria donar-se el cas que quan la UE vulgui incidir a l’Àfrica, es trobi que ja hi ha un partner, la Xina, que sense fer soroll, pot ser més útil que la UE. La paradoxa fora que els emigrants seguiran anant a la UE i no a la Xina. Convindria que la Unió Europea i els estats europeus prenguessin consciència del que ens hi juguem i que el món va molt de pressa, i actuessin en conseqüència, prenent les decisions amb rapidesa, solidaritat i generositat.