Pendents de la ultradreta sueca
Trontolla l’última gran socialdemocràcia europea després d’una legislatura governant en minoria
L’arribada de refugiats fa que es dispari el discurs antiimmigració i erosiona el bipartidisme tradicional
Noruega ja va tenir una primera coalició amb component radical, el 2013, liderada per la primera ministra conservadora Erna Solberg i amb l’ultradretà Partit del Progrés com a aliat; a Finlàndia també van entrar els radicals Veritables Finlandesos en un executiu, encara que de vida breu, el 2015, i a Dinamarca, el Partit Popular, en la dreta més dura, fa més de deu anys que apuntala, en coalició o com a aliat extern, successius blocs de govern dretans.
Del que digui avui l’electorat suec, en pot dependre que una altra ultradreta nòrdica trenqui el blindatge amb què fins ara se l’ha mantinguda fora del poder al país de l’històric líder Olof Palme, on la socialdemocràcia ha governat durant més de sis dècades en els darrers 82 anys.
Ni el cap del govern, el socialdemòcrata Stefan Löfven, ni l’aspirant dels conservadors moderats, Ulf Kristersson, tenen l’empenta que caldria per frenar l’embranzida de l’ultradretà Jimmie Akesson, líder dels Demòcrates de Suècia (SD). Els sondejos vaticinen que el partit de Löfven, que ha governat els últims quatre anys en minoria amb els ecologistes i amb suports puntuals esquerrans, es mantindrà com a primera força, però amb una notable caiguda de vots i un percentatge del 25%, un nou rècord a la baixa per a la formació. Kristersson, que quedaria entre 7 i 8 punts per sota, tampoc obtindrà una majoria per a l’aliança dretana que vol formar –juntament amb altres partits liberals o dretans– per recuperar el poder.
Tant el líder conservador com el cap del govern socialdemòcrata han exclòs qualsevol cooperació amb Akesson. Però serà difícil mantenir aquest compromís. Es preveu que l’SD d’Akesson quedarà segon, amb percentatges que van del 16% al 20%, com pronostiquen sis de vuit sondejos recents. O fins i tot del 24%, segons el de YouGov, dada que indicaria un empat tècnic amb els socialdemòcrates.
En el món de les coalicions nòrdiques no governa qui queda primer, sinó qui aconsegueix els aliats que necessita. És habitual rebre el suport de socis externs a condició que es “toleri” un govern de minoria.
Cordó sanitari
Akesson ha dit que no vendrà la seva pell per no res. Però trencar el règim d’aïllament a què s’ha sotmès el seu partit pot ser un preu “raonable” per a aquest ambiciós líder de 39 anys, que ha netejat una mica el seu partit de les veus més radicals per intentar acostar-se a altres formacions del populisme dretà europeu més o menys “acceptades” com a soci o aliat extern per les dretes tradicionals.
L’SD ha tingut una campanya plena de dimissions d’algunes cares destacades amb vincles amb l’escena més clarament neonazi. Tal com passa a mig Europa, han aconseguit marcar l’agenda i fer que els partits tradicionals adoptin part de les seves propostes restrictives en matèria d’immigració.
Suècia és el país europeu que més refugiats per càpita va acollir en la crisi migratòria del 2015, fins a 163.000. D’aquella posició inicial, va passar a la decepció, mentre part d’Europa tancava les portes als refugiats i prosperava el discurs xenòfob. Socialdemòcrates i conservadors comparteixen ara, amb poques diferències, les promeses d’agilitzar les expulsions dels immigrants delinqüents o qualificats de perillosos. L’SD vol tancar les portes a la immigració.
Suècia, per molts conciutadans europeus un model de societat moderna, oberta, tolerant i amb altíssims nivells de benestar, és també un país on s’ha disparat la delinqüència. La ultradreta ha sembrat la por, amb estadístiques sovint no verificables que assenyalen directament com a principals responsables d’aquesta evolució negativa els estrangers, un 16% de la població del país, que té uns 10,1 milions d’habitants.
Els temps han canviat des d’Olof Palme, el carismàtic socialdemòcrata que va morir assassinat al centre d’Estocolm el 28 de febrer del 1986, quan tornava a casa al vespre amb la seva dona i sense protecció, d’acord amb aquell model de societat oberta que defensava viure sense por. La ultradreta ha instal·lat el seu discurs en un país envoltat de veïns que ja no l’arraconen.
LES XIFRES
“Parcialitat” de la televisió pública
Gemma C. SerraEl tancament de campanya, ahir dissabte, va tornar a reunir al carrer els líders dels set partits parlamentaris i la militància fidel. La notícia del dia, però, no va aparèixer en aquests darrers actes, poc concorreguts i més aviat rituals, sinó en la polèmica desfermada per Jimmie Akesson, el líder ultradretà, en acusar la televisió pública SVT de “parcialitat” en contra seu. L’origen de l’escàndol es remunta a les argumentacions d’Akesson en l’últim debat televisat, en què va assegurar que els immigrants no troben feina perquè no encaixen al país “pel simple fet de ser estrangers“. Amb més o menys contundència, la resta dels candidats li van rebatre la tesi. La resposta més contundent, però, va venir de la presentadora, Martina Nord, que va acusar-lo de “generalitzar”. Akesson va aprofitar el darrer míting per criticar la periodista, mentre la direcció de l’SVT la defensava i la formació ultradretana insistia a qualificar-ho d’ “escàndol sense precedents”.