El somni d’un rock realment llatí

Dissabte, Carlos Santana va tornar a l’Empordà, ara al Festival Castell de Peralada , després d’haver tocat fa dos anys a Cap Roig: en aquell moment, feia tretze anys que no actuava a Catalunya, i ara sembla que la maledicció ja està trencada o que al guitarrista d’origen mexicà li ha agradat el país, o qualsevol altra raó més o menys prosaica relacionada amb el show business. La qüestió és que Santana ha tornat amb l’energia intacta, ja amb 71 anys acabats de fer i nous projectes en cartera –un disc amb la mallorquina Concha Buika, pel que sembla– i amb la mateixa banda que el va acompanyar en la gira europea del 2016: vuit músics molt experimentats, entre ells la seva dona, la incendiària bateria Cindy Blackman, el baixista Benny Rietveld –acompanyant de Miles Davis en una de les seves últimes gires, el 1988– i els excel·lents cantants Andy Vargas i Ray Greene, aquest últim també trombonista eventual.

En general, el concert de Santana a Peralada va seguir força el guió del que fa oferir a Cap Roig: va obrir la nit puntualment amb una reivindicació de l’esperit de Woodstock, a través d’imatges en vídeo del festival i de la potent Soul sacrifice, per viatjar, tot seguit, a l’Àfrica amb Jingo. Després, va tornar a encadenar el seu Evil ways amb A love supreme de John Coltrane, i també va emparellar les seves dues reines –Black magic woman i Gipsy queen– i, més endavant, el Right on de Marvin Gaye amb Umi says, de Mos Def, interconnectant així dues generacions marcades pel compromís social dins de la música afroamericana. A part d’aquests binomis, amb els llargs desenvolupaments instrumentals que són la marca de la casa, Santana no va oblidar alguns dels seus clàssics més populars, com ara Oye cómo va i la sinuosa instrumental Samba pa ti. Del Supernatural (1999) que el va retornar a les llistes de vendes, van sonar Mona Lisa –amb un vídeo que reivindicava la bellesa femenina clàssica a través de l’art–, María María, Corazón espinado i, ja en els bisos, Smooth, cançons que entren molt bé una nit d’estiu, però que no fan oblidar el Santana dels orígens, aquell guitarrista –i aquell grup– que ens van fer somiar amb un rock realment llatí, electritzant i rítmicament orgiàstic. La seva escola no ha tingut gaires alumnes avantatjats.

Mentre tocava Foo Foo, Santana va convidar el públic de Peralada a “embogir” i ballar amb la seva música, perquè la bogeria ens connecta amb Déu i la seva “energia d’amor i llum”. “Nosaltres no estem acostumats que la gent estigui tan calmada. El nostre públic es comporta amb més foc!”, ja havia dit abans. Potser per això va tocar només dues hores, després de l’obligat solo de bateria de Cindy i del moment de glòria del guitarrista Tommy Anthony amb Roxanne de The Police: moments ja viscuts, però no per això menys excitants. O sigui, Santana com sempre: impressionant.