Una altra mina de vots

Que la immigració s’ha convertit en un filó de vots ja fa temps que ho sabem. Per si n’hi havia cap dubte, ho hem tornat a veure, aquesta setmana, amb les visites d’Albert Rivera i Pablo Casado a la tanca de Ceuta per retreure al nou govern socialista que fomenta l’“efecte crida” i deixar clar que, en un país “responsable”, no hi ha lloc per al “papers per a tothom”.

Des del començament de l’estiu, les arribades d’embarcacions al sud de la Península no ha parat de créixer. El taponament, primer, de la ruta del Mediterrani oriental (que arriba al cor d’Europa des de Turquia via Grècia i Balcans) i, després, el tancament de la del Mediterrani central (que connecta Líbia amb Itàlia) han desplaçat el flux d’immigrants i refugiats cap al Mediterrani occidental, al corredor que uneix Algèria i el Marroc amb les costes andaluses.

El trànsit per aquesta última ruta (més de 18.000 arribades des de principi d’any fins a mitjan juliol, segons dades de l’Organització Internacional de las Migracions) supera, per primer cop, la del Mediterrani central (més de 17.800), després que, seguint les ordres de Salvini, el nou govern populista italià tanqués els seus ports als vaixells de rescat i se servís dels guardacostes de Líbia per tornar-los a aquest país.

La pressió immigratòria no afluixarà –els experts calculen que l’Àfrica subsahariana duplicarà la seva població (més de 1.250 milions de persones) d’aquí al 2050– i el discurs antiimmigració seguirà condicionant la vida política dels estats europeus. Ja ho va fer al Regne Unit amb el referèndum del Brexit, quan la campanya del Leave va posar l’accent en la recuperació del control de les fronteres. També a Alemanya, on la cancellera Merkel va pagar en les urnes la seva aposta valenta d’obrir les portes a prop d’un milió d’immigrants i refugiats, i, més recentment, a Itàlia, amb la victòria dels populistes del Moviment 5 Estrelles i de la ultradretana Lliga, dos partits amb visions molt diferents sobre l’economia i el model de societat, però que han trobat en la política repressiva contra immigrants i refugiats un nexe d’unió.

La crisi de la immigració –amb les dramàtiques pèrdues de vides al mar i el rebuig a acollir aquells que ja han arribat a territori europeu– continuarà també mentre la UE no acordi, d’una vegada, una estratègia efectiva i humanitària a aquest gran desafiament. De moment, es limita a traspassar a estats com ara Turquia, Líbia, Tunísia i el Marroc la responsabilitat d’impedir les sortides d’immigrants i potencials demandants d’asil, a canvi de diners.

A falta d’una resposta coordinada, digna i eficaç, la immigració se seguirà utilitzant com una arma de desgast i, a l’Estat espanyol, continuaran les visites a la frontera del Tarajal. Serà aquesta –com la qüestió catalana– una altra mina de vots, ara que s’acosta la supercita electoral del 2019.