A qui no li agrada la ‘Dolce vita’?

Hi ha preguntes que són fàcils de respondre. A qui no li agrada la Dolce vita? Si parlem de la pel·lícula de Federico Fellini, qui no s’emociona rememorant escenes com les de Marcello Mastroianni i Anita Ekberg besant-se en el marc incomparable de la Fontana di Trevi. Si ho fem evocant les notes de la cançó de Ryan Paris, qui no recorda amb nostàlgia aquella música que ens transporta immediatament als estius de la dècada dels vuitanta. I si parlem del Mag Lari , doncs ens referim a un dels seus millors espectacles, precisament inspirat en aquests referents i que ell evoca en un muntatge àgil i divertit a través del qual desplega el seu carisma i el seu particular estil d’entendre la màgia.

Com Ryan Paris –el nom artístic rere el qual s’amaga Fabio Roscioli–, el Mag Lari explica les seves arrels italianes per transformar-se, en el seu cas, en el besnet del Gran Larini, un personatge que, suposadament, no va aconseguir escapar-se del naufragi del Titanic, i net d’una gran dona que es va enamorar a Venècia de l’avi. Una història familiar que permet traslladar els espectadors a un autèntic viatge per Itàlia, marca de la casa, en què el Mag Lari exerceix de guia per partida doble, com a il·lusionista i extraordinari showman.

“La veritat és que faig servir la fórmula de sempre, és a dir amb els ingredients bàsics de màgia, riure i gran posada en escena”, explica el Mag Lari. Els seus espectacles, com detalla, requereixen un punt de partida, quelcom fonamental per conduir l’espectacle pel qual s’encadenen els diferents números de màgia i, com detalla, en aquest “em vaig inspirar tot escoltant el temàs de Ryan Paris mentre conduïa en cotxe. Després tot va fluir”. A Dolce vita, que es podrà veure dissabte que ve, 4 d’agost, al Festival de Cap Roig (21 h), l’espectador hi trobarà un Lari en estat pur: àcid, irònic i, com és costum, temut pels adults quan busca voluntaris entre el públic i exigit pels més petits.

Tot hi està perfectament mil·limetrat: les llums, el fum, el vestuari, la banda sonora, els acudits i els gags improvisats, la majoria tòpics italians revisats amb ironia. I és clar, els enganys, trucs o il·lusions, que és com els mags prefereixen anomenar-los. Confessa, això sí, que el fet que l’actuació sigui a l’aire lliure afegeix un component de risc a l’espectacle, sobretot en cas que hi hagi vent i aquest “reveli la màgia que s’amaga a cada truc”. “D’il·lusió” diu que no li’n falta, sobretot perquè actuarà a Cap Roig, un festival que ha apostat per obrir el ventall musical a la màgia”.