A vol d’ocell

El Grec Festival s’ha empassat la primera setmana i ha demostrat que això de les cultures orientals i occidentals tendeix a la hibridació com la fusió de les disciplines artístiques. És convenient parlar d’espectacle de circ a càrrec d’una companyia occidental? Là, de Baró d’Evel, juga amb el rol dels pallassos excèntrics, (ingenus, amb ganes d’agradar), però dibuixa un traç màgic amb el seu corb Gus i transforma l’espai, un cop acabada la sessió en una pintura tridimensional. Deixen rastre. Tant a les parets com a l’ànima dels espectadors. Despinten blanc sobre negre, tal com sona i al costat d’una escala, una vulva i un corb es desplega un paisatge traçat de línies que evoquen un conte oriental. Tothom admet que diverteix i que alhora és preciós, aquest instant de res en què només s’insinuen unes relacions, un contacte entre ànimes vulnerables i receptives, que es volen ajudar. La companyia de Hong Kong Tang Shu-Wing Theatre titula un espectacle inspirat en el tractat xinés militar de fa 3.000 anys, L’art de la guerra, en una cita de La plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda: Our death won’t hurt anybody (La nostra mort no doldrà ningú... perquè no quedarà ningú dels que li pogués doldre). I, amb la complicitat de Teatro de los Sentidos, fan un pont entre com evitar la guerra i els ciutadans xinesos que van combatre per la República amb les Brigades Internacionals. Si el Teatro de los Sentidos (companyia de teatre sensorial resident a Barcelona des de fa més d’una dècada) hi aporta la calidesa i el contacte amb l’espectador (ells parlen de visitants, no pas de públic), la companyia de Hong Kong hi introdueix acudits, cotxes teledirigits enmig d’imatges de gran bellesa i rostres de dictadors que es fan forts a partir de la bandera. L’espectacle, que ha trobat un llenguatge que conjuguen els dos universos escènics (més que de diferents latituds) necessita encara coure millor l’odre de la informació per acompanyar l’espectador en les ensenyances de Sunzi. També La Perla29 mostra amb prou claredat quina és la seva estètica (més enllà de triar una llegenda del bressol de la civilització) i de’esplaiar-se amb un vers a cinc veus (el protagonistes es desdoblava en cinc).

Però també arribem a l’actualitat. És el cas de Gentry, de Mos maiorum. La companyia que construeix espectacles repetint fragments d’entrevistes a testimonis sobre un aspecte concret, parla, avui d’un cas que és paradigmàtic a Barcelona, però també en altres capitals, com Venècia o Berlín, que, probablement, també tindrà efectes similars a ciutats com Hong Kong, per citar-ne una. Els actors de Mos Maiorum són honestos i decideixen fragmentar la seva reproducció d’entrevistes editades (van parlar amb 38 persones que els van voler atendre) per parlar del dret a la propietat i del dret a l’habitatge. Per acabar entenent que no calen més lleis, sinó simplement defensar les que ja existeixen per establir límits a la voracitat capitalista.

A vol d’ocell, el capitalisme és tan universal com l’art.