Caimà amb patates

De Silvio Berlusconi sembla que se n’hagi dit tot. Ell va ser Trump vint-i-cinc anys abans que Trump. Visionari, geni del màrqueting, pioner a entendre que controlar els mitjans és controlar la població. Estrateg refinat de la idiotització de masses, ha aconseguit que, per molts italians, fins i tot la seva part més patètica aparegui tendra. On alguns veuen un vell verd, d’altres hi veuen un entranyable ancià bromista. Inhabilitat per frau fiscal, lidera la coalició de dretes que les enquestes donen com a guanyadora de les eleccions de diumenge.

Els corresponsals estrangers residents a Roma expliquen que, a fora, el primer que ve al cap quan es parla de Berlusconi és la paraula bunga-bunga. Les orgies amb prostitutes en què participaven menors han eclipsat el relat mediàtic de qui va ser tres cops primer ministre d’Itàlia. Més enllà de les valoracions ètiques, però, hi ha un aspecte més greu que passa desapercebut, i del qual ningú no parla, tampoc ara que estem en campanya: l’estreta relació de Berlusconi amb la màfia, sense la qual, probablement, no hauria pogut arribar al poder.

Hi ha una sentència definitiva del Suprem italià que considera provat que Berlusconi va subvencionar Cosa Nostra com a mínim del 1974 al 1992. La mà dreta del magnat i fundador de Forza Italia, Marcello dell’Utri, ha estat condemnat a set anys de presó per haver estat qui duia, cada sis mesos, els sobres de diners de Berlusconi als mafiosos sicilians. I, no obstant això, el Caimà, com se’l coneix a Itàlia, ha sabut trampejar tots els escàndols i sortir-ne victoriós.

Mai com ara, però, s’havia evidenciat tant el triomf moral de Berlusconi i, al mateix temps, la hipocresia de la UE, que el va defenestrar el 2011. Fa pocs dies, el magnat va vestir-se d’home d’estat, moderat i sobtadament europeista, i va anar a fer un tour amb perfum de revenja a Brussel·les. Allà va obtenir el suport incondicional del PP europeu. El seu secretari general, Antonio López-Istúriz, va dir: “El nostre suport és total. Amb un futur govern fort, i gràcies a la influència de Berlusconi, Itàlia aconseguirà tenir més presència en les decisions de la UE.” Els mateixos que el van fer caure ara el consideren imprescindible per aturar el populisme dels grillini i per esmorteir la ultradreta que duu ell mateix enganxada a la coalició.

Lluny queden els dies en què Berlusconi alimentava el sentiment antigermànic i antieuropeu en els mítings amb bromes masclistes sobre Angela Merkel, a qui es referia com a “culgrossa greixosa infollable”. Ara tot son lloances cap a “la senyora Merkel”. “Sempre hem tingut una òptima relació i una gran estimació recíproca”, diu Berlusconi somrient immutable, i es congratula del fet que la cancellera continuï sent “influent en una Europa que és imprescindible”.

Aquest numeret de moderat europeista ha molestat els seus socis de coalició, els ultradretans xenòfobs de la Lliga. El seu líder, Matteo Salvini, ha contraatacat: “A Itàlia no li calen avaladors a Europa, som una república lliure i sobirana, trepitjada pels interessos de Brussel·les i Berlín!” Però Salvini i Berlusconi es necessiten mútuament. Tant com els mercats i les institucions europees necessiten Berlusconi. I, amb el nas tapat, se l’empassen amb patates.