Un rei sense crèdit a Catalunya

Quatre mesos després de la sorprenent al·locució televisiva del rei Felip VI el dia 3 d’octubre com a resposta al referèndum d’independència de Catalunya, les relacions de la Corona amb les poblacions on manté una vinculació històrica per raó dels títols que ha ostentat i que actualment han passat a la seva primogènita no passen pel seu millor moment. No seria gens exagerat afirmar que uns minuts de televisió han trencat qualsevol tipus de connexió que s’hagués pogut teixir per mitjà d’oneroses iniciatives de l’estil de la Fundació Princesa de Girona. La falta absoluta de sensibilitat i empatia demostrada pel cap d’estat envers els seus conciutadans víctimes de les porres ha marcat profundament unes comunitats on la monarquia ja no era gaire popular.

Quan el cap d’un estat genera una animadversió, o com a mínim un sentiment d’incomprensió, tan profunda en una part de la seva ciutadania no hi ha dubte que estem davant un símptoma de mal funcionament de l’Estat. A Espanya, tanmateix, sempre hi ha hagut tendència a interpretar aquests símptomes com una malaltia de la ciutadania. Caldrà veure si a curt termini hi ha algun intent ja no de demanar disculpes a la població, que és el que en justícia hauria de passar, sinó de recompondre unes relacions institucionals que seria bo que es refessin sigui quin sigui el futur polític del país. És indiscutible que a bona part de Catalunya, fins i tot independentment de la posició amb relació a la sobirania, el republicanisme és una opció política clarament majoritària. I quan una monarquia desatén el seu paper constitucional d’arbitratge per alinear-se contra una part de la població, només pot mantenir-se per força.