entitats socials
informe
Càritas avisa que el treball precari fa emmalaltir
Un informe evidencia que l’atur i les feines sense condicions fan que les persones se sentin invisibles, desprotegides i explotades
“Estem sortint de la crisi per la porta del darrere.” És una de les afirmacions que va fer ahir el director de Càritas Diocesana de Barcelona, Salvador Busquets, en la presentació de l’informe Vides precàries on, amb dades i testimonis directes, l’entitat mostra com la crisi econòmica i la reforma laboral de l’any 2012 han conduït a un empitjorament de les condicions laborals. L’informe denuncia “situacions injustes que passen desapercebudes per a la resta de la societat”: 35 testimonis expliquen que continuen treballant, malgrat cobrar sous de misèria, per, com a mínim, pagar el lloguer, o que tenen problemes de salut com ara estrès i cansament greu.
“La meva por és veure’m al carrer. És la gran por, més que veure la nevera buida”, relata un testimoni. “He arribat a sentir que pesa més el cansament emocional que el físic”, diu un altre, i “et sents culpable, però no és culpa teva. És molt difícil mantenir-te amb el cap clar [...]”, un tercer. Càritas recull casos d’estrès continuat que deriven en ansietat i en depressió.
Tot i que l’ocupació va augmentar un 3% a Catalunya a finals de l’any passat, la taxa d’atur és del 12,5%, un 26% dels contractes és de set o menys dies i un 91% dels contractes signats al novembre van ser temporals. Una precarietat que fa que un 12% dels treballadors siguin pobres (menys de 837 euros al mes), una xifra que puja al 16% entre les persones ateses per Càritas. “La precarietat laboral és una realitat que no ens podem permetre i que acaba afectant tots els àmbits de la vida”, va insistir Busquets.
Invisibles, atrapades
En la mateixa línia, la cap d’anàlisi social i incidència de Càritas, Miriam Feu, va avisar que les persones que treballen en precari “se senten invisibles, desprotegides, explotades i atrapades”. “No existeixo per a la Seguretat Social ni per a res”, diu un testimoni que treballa en negre i que no té dret a cap prestació. “He anat a treballar amb febre, perquè, si no hi vaig, no cobro”, es queixa un altre. Són casos d’invisibilitat i de desprotecció. A més de viure amb inseguretat (por de perdre la feina o l’habitatge) i desprotecció (por de posar-se malalt o envellir), tot plegat fa difícil plantejar-se un projecte vital, coincideixen els testimonis. “Són persones atrapades i no poden prendre decisions de la vida quotidiana com ara fer formació o tenir fills”, va advertir Feu.
Algunes propostes de Càritas per a un treball decent són: un salari mínim interprofessional de mil euros, una reforma laboral que combini les necessitats de l’empresa i els drets dels treballadors, un ràpid desplegament de la renda garantida de ciutadania i trencar el cercle que vincula el treball i la residència legal.