El preacord de Schulz i Merkel divideix la socialdemocràcia
L’ala esquerrana del partit vol modificacions i les noves generacions s’hi oposen frontalment
Els conservadors de la cancellera alemanya no admeten canvis, malgrat el perill de ruptura
La dura negociació entre la cancellera alemanya, Angela Merkel, i el socialdemòcrata Martin Schulz, fins a consensuar un preacord de coalició considerat satisfactori per a tots els implicats, no va acabar divendres, amb l’anunci d’un consens “sòlid” i “equilibrat”. Per l’ala esquerrana del Partit Socialdemòcrata (SPD) no es pot parlar d’equilibri, perquè no hi han quedat incloses les propostes socials amb segell propi. I per les joventuts del partit, els Jusos, el preacord neix d’un error de principi, ja que qualsevol reedició d’una gran coalició consideren que és abaixar-se els pantalons.
L’ala esquerrana vol “modificacions” que possibilitin salvar el preacord –“soc partidari d’anar a negociacions de coalició, però cal suprimir aspectes sense sentit”, va dir ahir el vicepresident de l’SPD i representant d’aquest corrent, Ralf Stegner.
El líder dels Jusos, Kevin Kühner, en canvi, està decidit a emprendre una gira per buscar adeptes al bloqueig del tot. Schulz té programada una roda de visites semblant per delegacions regionals, per intentar neutralitzar aquestes forces adverses.
La següent batalla es lliurarà a Bonn, diumenge 21, en el congrés extraordinari de l’SPD que ha de donar llum verda a l’inici formal de negociacions. A la votació dels 600 delegats hi seguirà una consulta als 450.000 militants del partit, que diran l’última paraula a un hipotètic pacte de gran coalició.
Els Jusos tenen 70.000 militants, cosa que vol dir que són minoria. Però dissabte passat Schulz ja va rebre un primer toc d’alerta, quan un congrés regional, al land de Saxònia-Anhalt, a l’est del país, va guanyar el no a la gran coalició.
La victòria del no era simbòlica, sense incidència real en el congrés de diumenge vinent. Però està clar que Schulz no es pot permetre una derrota a Bonn, després d’haver “venut” com a “excel·lent” un preacord. El guanyador de la negociació no va ser l’SPD, que no va imposar-se en les seves principals propostes de justícia fiscal i social. La victòria va ser de la Unió Socialcristiana de Baviera (CSU), partit agermanat amb la Unió Cristianodemòcrata (CDU) de Merkel, que sí que va incloure-hi restriccions a la política de refugiats, com reclama el seu electorat dretà.
No hi ha res a renegociar, seria “poc seriós”, va advertir ahir un dels vicepresidents de la CDU, Thomas Strobl. Pel cap del grup parlamentari de la CSU, Alexander Dobrindt, no hi ha motiu d’alarma pel que qualifica de “rebel·lió dels nans”, en al·lusió als “petits Jusos”.
Les noves generacions són minoria, però tenen al seu favor l’empenta de la joventut. Lluiten per la supervivència d’un partit que en les passades eleccions del 24 de setembre va caure al seu mínim històric (un 20,5%). El que no tenen és por a perdre més electorat, en cas d’anar a noves eleccions. El que els preocupa més ara és caure en la “irrellevància política”.
L’Esquerra busca la dissidència
Oskar Lafontaine, exlíder socialdemòcrata i fundador de L’Esquerra des que va trencar amb la línia dominant al que havia estat el seu partit de tota la vida, vol reforçar-se enmig de la divisió interna a l’SPD. El 1999, quan era cap del partit i ministre de Finances, va dimitir en protesta per la línia centrista de l’aleshores canceller Gerhard Schröder, ara es proposa guanyar per a L’Esquerra tots els sectors descontents: els socialdemòcrates que no volen seguir Schulz i els Verds que s’han cansat de ser un partit massa petit per apuntalar sols una coalició de govern. L’aposta de Lafontaine topa amb els corrents més moderats de L’Esquerra, que es “conformen” amb els diputats que tenen i no volen noves aventures. A les generals van obtenir un 9,2%, més o menys el que tenien. La maniobra de Lafontaine els sembla massa arriscada.