Difícils equilibris a la Unió Europea

El recent Consell Europeu del 14 i 15 de desembre no ha sigut una bassa d’oli. Ja fa temps que la Unió Europea no acaba de resoldre conflictes que afecten a la seva pròpia essència i valors. I alguns d’aquests conflictes estaven sobre la taula del Consell del darrer Consell Europeu. Així les coses, no hi ha acord sobre la gestió dels refugiats, debatent si cal mantenir el sistema de quotes d’acceptació pels estats membres o si cal gestionar-ho d’una altra manera. És evident que el sistema de quotes no ha funcionat, tant pel poc interès d’algunes estats com per l’oposició d’altres, a més de posicions diferents del president de la Comissió Europea, Jean Claude Juncker, partidari de mantenir les quotes, i el president del Consell Europeu, Donald Tusk, que proposa altres sistemes.

Amb aquest escenari és lògic que el drama dels refugiats no es resolgui, i més s’hi ha d’afegir la mala imatge de l’acord amb Turquia i la dramàtica situació de refugiats i immigrants en el seu periple per arribar a Europa. Convindria que, en comptes de prioritzar els interessos de cada estat, hi hagués una política comuna d’immigració a la UE.

L’altra tema estrella del Consell Europeu era com es gestionava la situació del Brexit, després que la premier britànica Theresa May garantís, amb molta debilitat per l’oposició de part del seu partit, que els tres punts de la primera fase estaven resolts. Així, els mandataris de la UE han acceptat, amb alguna crítica, la proposta de May sobre la factura que haurà de pagar el govern britànic (entre 40.000i 60.000 milions d’euros), la garantia de mantenir l’acord fronterer amb les dues Irlandes i el respecte durant vuit anys, controlat per Tribunal de Justícia de la UE, pels europeus que treballen al Regne Unit.

És evident que la UE ha volgut donar aire a May per interès mutu i és amb aquest acord que comença la segona fase de negociació del Brexit que no és altra que aconseguir un acord comercial. Aquesta fase començarà el mes de març i si no hi ha retards, hauria d’estar enllestida pel març del 2019, data en la que està previst que el Regne Unit abandoni la Unió Europea.

Tot fa pensar, però, que serà molt difícil aconseguir un acord en un any, per la seva complexitat tècnica i sobretot pels interessos econòmics i polítics de les dues parts.

Tampoc hi va haver acord per establir les bases de la reforma de la zona euro, una reforma que hauria de permetre més integració i solidaritat financera. S’haurà d’esperar a que la locomotora alemanya, bàsica per donar impuls a la integració europea, trobi la manera de fer govern. Si que es va observar la voluntat d’avançar en seguretat i defensa, però també es xoca amb interessos dels estats a l’hora de fer apostes conjuntes. Ja veiem dons que la UE té conflictes importants sobre la taula, a més d’alguns que no consten oficialment com les zones que demanden més sobirania, com Catalunya, Escòcia o ara Còrcega. Faria be la UE i els estats membres de tenir voluntat política per afrontar tots aquest reptes. Si ho fa, de ben segur que la ciutadania percebrà la UE com més propera.