L’Europa social?

A la recent cimera de caps d’estat i de govern de Gotebörg s’ha volgut donar un impuls a l’Europa social, apostant per una educació de qualitat, per la igualtat d’oportunitats, per la inclusió social, per un salari just... boniques paraules que volen donar una imatge de normalitat i de superació dels anys de la crisi econòmica, però és evident que no passa de ser una llista de bones intencions, sense valor vinculant i, per tant, l’aplicació de les mesures queda en mans de les polítiques dels estats membres. Recordem que a l’abril passat, la Comissió Europea va presentar el pilar social de la UE que, també amb un detall de bones propostes i intencions, posava sobre la taula les mancances en el pla social que tenia l’Europa comunitària. Però tot plegat quedava també en un espai de bona voluntat, sense que fos vinculant pels estats membres. Això sí, se’ls demanava que, en la mesura que poguessin, orientessin les seves polítiques socials cap a allò que detalla la Comissió Europea. L’objectiu és marcar una posició més social, que s’ha perdut amb les mesures d’austeritat i de restriccions pressupostàries que s’han aplicat durant la crisi econòmica, i també evitar les conseqüències que han tingut aquestes polítiques pel que fa al desencant ciutadà amb la UE i el creixement de partits polítics que han evolucionat cap a l’euro escepticisme i el populisme. És evident que la crisi econòmica ha significat per a la UE, i també per al món, una sacsejada social molt important, amb un nombre molt gran de persones que s’han quedat al llindar de la pobresa, fins el 25% de la població europea està en risc de ser-hi, i també amb un increment de l’atur, especialment del juvenil. Tot plegat genera una realitat molt dura que es manifesta amb patiment i també amb la protesta i, per extensió, amb un suport electoral a partits que no són els convencionals. Aquests són els que han definit les mesures de sortida de la crisi, algunes d’elles molt controvertides, com l’austeritat, medicina vàlida per a alguns estats membres però dolenta per a altres, especialment els del sud. En aquest escenari, sempre venen bé bones paraules, però han d’anar acompanyades per fets concrets que puguin ser visualitzats per la ciutadania europea com a reals i eficients, que evitin les diferències econòmiques i les desigualtats i que garanteixin dignitat a la ciutadania, i això malauradament encara no és perceptible. Així, mentre els ciutadans no es facin seves les mesures que es prenen en l’àmbit social, però també respecte la gestió de la immigració i els refugiats, la política exterior o sobre l’acceptació i reconeixement de la diversitat interna, la UE no tindrà allò que es tant important per al lideratge que és la legitimitat, perquè aquest aspecte no s’aconsegueix només amb l’aplicació de la legalitat, sinó també amb el reconeixement de la ciutadania. És tan senzill com aplicar en forma de polítiques els valors que defineixen la UE, com són la pau, la democràcia, la solidaritat, la tolerància, el respecte a les minories o els drets humans, entre d’altres.