Un any del trasbals

Els Estats Units encara no s’han recuperat del terratrèmol que els va sacsejar fa justament un any. En 365 dies, el país és un ens polaritzat, esquerp, instal·lat en la baralla constant. Un reflex del seu nou líder, el magnat Donald J. Trump, una estrella del món del reality show que, en una sorpresa majúscula, es va convertir en president dels EUA.

Quan a les 2.29 hores de la matinada del 9 de novembre es feia oficial que Trump havia guanyat les eleccions, ningú podia creure res del que estava passant. Tampoc al quarter general del candidat republicà, convençut que perdria contra la seva rival demòcrata, l’exsecretària d’Estat Hillary Clinton.

Tant era així que ni tan sols tenia el discurs de victòria preparat: el van començar a redactar a altes hores de la nit, quan els resultats colpejaven, constants i directes, la mandíbula d’uns progressistes que creien que, per primera vegada en la història, veurien una dona asseguda al Despatx Oval.

Eren les últimes hores d’una campanya electoral bruta, boja, delirant i desconcertant; ningú estava preparat per a aquell desenllaç. Encara en estat de xoc, els nord-americans es van enganxar a la pantalla, en espera de les primeres paraules del president electe.

El discurs va ser sorprenent: “Ara és hora que els Estats Units tanquin les ferides de la divisió; ens hem d’unir. A tots els republicans i demòcrates i independents de tota la nació, els dic que és hora d’unir-nos en un únic poble.” El candidat que havia apostat per la ira, l’insult, la desqualificació i l’agressivitat s’obria a la correcció política que tant havia defenestrat.

Clinton, amb la carrera política acabada, abraçava la idea i feia una crida a la reconciliació nacional. “Espero que sigui un president d’èxit per a tots els nord-americans”, va dir en el seu discurs de comiat i concessió, vestida amb el color porpra bipartidista i de les sufragistes. “Acceptem el resultat i mirem cap al futur. Donald Trump serà el nostre president. Li devem una ment oberta i l’oportunitat de liderar”, afegia de l’home que l’havia ridiculitzat.

Tot va ser un miratge. Si Trump hagués seguit aquell discurs, els Estats Units serien molt diferents, i no estarien immersos en una crisi social i política profunda, més radicalitzats que mai. La cultura divisionista i políticament incorrecta és el pa de cada dia: el trumpisme s’ha instal·lat com una manera de viure.

El caràcter de Trump ha envaït Washington com una legió de tancs, empès per la benzina de la frustració de la classe mitjana, farta del funcionament dels cercles de poder.

Des del primer moment es va veure que res seria normal. La Casa Blanca l’ocupava gent sense experiència en el servei públic: les grans figures que envoltaven el president eren el seu gendre, Jared Kushner, i un exeditor d’un portal de notícies d’ultradreta racista, Steve Bannon.

L’administració de Donald Trump és com un pollastre sense cap, incapaç d’amagar la falta de coneixement per assumir el lideratge de la primera potència mundial. Ha passat un any des de les eleccions, gairebé nou mesos des que va entrar al Despatx Oval com l’home més poderós al món, i no hi ha hagut dia en què no hagi esclatat un escàndol o una crisi en la seva administració o entre els que l’envolten.

I això li ha passat factura i l’ha convertit en el pitjor president dels Estats Units de les últimes set dècades. Cap president des de Harry Truman (1945-1953) ha estat tan impopular en tan poc temps: a hores d’ara, fins a un 56,6% dels nord-americans suspenen la seva gestió, segons la mitjana d’enquestes compilada per Real Clear Politics.

Disfuncionalitat i Donald Trump semblen conceptes que van de bracet. En els primers mesos, la Casa Blanca era un camp de batalla, amb lluites internes fratricides. Els acomiadaments, les dimissions i les destitucions s’acumulaven, així com les dificultats per crear un gabinet competent.

I, evidentment, sempre amb l’ombra del Russiagate planant sobre la Casa Blanca, el núvol de dubte sobre la ingerència del Kremlin i l’ajuda que hauria donat a Trump per guanyar les eleccions, una acusació que mai ha desaparegut i que, en l’última setmana, s’ha tornat més amenaçadora que mai.

El Congrés, tot i estar sota control dels republicans, és un camp de mines incapaç de fer la feina. Les promeses de posar fi a la reforma sanitària existent i d’aconseguir fons per fer un mur a la frontera amb Mèxic han fracassat estrepitosament. En gran part, per l’existència d’un Partit Republicà desconegut que ha abraçat el populisme, les formes brutes i l’extrema dreta del president com a pròpies. Un símptoma clar de com està el país: perdut, sense rumb i fent política des de Twitter.

A hores d’ara, pocs dubten que Trump podria ser escollit de nou president. Tot i la falta de resultats tangibles, el manteniment de les formes políticament incorrectes, la demostrada debilitat dels EUA en política exterior i els continus escàndols, el 91% dels electors que el van votar ho tornarien a fer sense dubtar, segons una enquesta de The Washington Post.

Cap crisi erosiona la figura del president, que sembla fet d’una matèria especial, resistent a tot. La pèssima resposta als atacs racistes de Charlottesville no li ha passat factura, com tampoc la gestió de l’huracà a Puerto Rico.

Les veus crítiques són menyspreades i expulsades, sense espai en un conservadorisme que només busca allò que dugui l’etiqueta del trumpisme més visceral.

Tot el país viu en l’esquizofrènia, com si la disrupció proposada per Trump fos un virus que hagués inoculat tots els porus. Fins i tot els demòcrates estan perduts, incapaços de reaccionar encara a la derrota electoral i capficats a enfangar-se en crisis internes.