Luter: la raó no es retracta

“No sabem si els fets són com van passar a la història. Però sí que sabem que Martí Luter va engegar un diàleg que va canviar el món”, va sentenciar ahir Angela Merkel en l’acte central del 500 aniversari del 31 d’octubre del 1517, el dia en què se suposa que aquell frare de l’orde de Sant Agustí va clavar a la porta de l’església de Wittenberg les famoses 95 tesis que van sacsejar la dominant Església catòlica. La imatge de Martí Luter enutjat i decidit a denunciar la corrupció eclesiàstica tot clavant a cop de martell aquelles 95 tesis ha estat el referent més repetit sobre el personatge històric, tot i que hi ha dubtes sobre la fidelitat històrica de l’escena. Merkel va al·ludir als qüestionaments entorn de la veracitat d’aquella escena –difosos aquests dies, entre altres, pel setmanari Der Spiegel–. Més enllà de les recreacions literàries o cinematogràfiques del personatge, és clar que Martí Luter va obrir un corrent nou en el pensament cristià del qual no es va voler retractar mai, malgrat totes les pressions eclesiàstiques i polítiques. El resultat va ser l’Església evangèlica, un corrent sense jerarquia centralitzada i amb capacitat per adaptar-se als llenguatges i realitats d’arreu del món, en múltiples variants.

Merkel, filla d’un pastor protestant esquerrà que als anys cinquanta va decidir exercir a l’Alemanya comunista, va recordar així la pervivència d’aquell esperit reformista, en l’acte amb què es va tancar l’anomenat Any Luter. Al llarg d’aquests dotze mesos no només s’ha rellançat la figura d’aquest frare, sinó que també s’ha reflexionat sobre punts menys positius del seu pensament –com ara el seu antisemitisme, un factor també prou arrelat en les societats centreeuropees, amb efectes molt més devastadors que el cisma protagonitzat pel frare.

L’Any Luter ha estat ric en exposicions, actes commemoratius i conferències, en què s’ha recollit també l’experiència de l’ecumenisme, el moviment que pretén reagrupar –però sense unificacions forçoses– cristianisme i protestantisme, impulsat pel Vaticà des de mitjan segle passat i que encara té uns quants detalls per ajustar.

L’Alemanya actual veu Luter com una de les seves figures decisives, per l’impacte que van tenir les seves tesis. L’eix era la denúncia de les indulgències –que l’Església catòlica “venia” a qui s’ho podia permetre, a canvi de “rebaixar” als pecadors l’estada al purgatori–. Luter sostenia que la salvació s’obté per la fe, no amb operacions de compravenda, i denunciava una església tan poderosa com corrupta.

En comptes de retractar-se, va refugiar-se en un castell d’Eisenach, prop de Wittenberg, on va consumar la següent provocació: traduir a l’alemany el Nou Testament, per possibilitar l’accés de qualsevol ciutadà als textos bíblics originals, sense filtres eclesiàstics. El text no només va ser un factor essencial per a la difusió del protestantisme, coincidint amb l’invent de la impremta, sinó també per a la sistematització de l’idioma alemany com a llengua vehicular.

El discurs a Wittenberg va ser una mena de pausa enmig de les negociacions del bloc conservador de la cancellera amb Els Verds i els liberals, per aconseguir formar un tripartit que li garanteixi una majoria estable, vist que els socialdemòcrates descarten reeditar la gran coalició amb què Merkel va governar tant en la seva primera legislatura com en la tercera. En aquesta ciutat de l’est d’Alemanya hi van coincidir ahir representants de la plana major política alemanya. A més d’evocar-se la reforma luterana, la cita tenia un aire d’aperitiu per a la tercera setmana de tandes de negociació entre tres formacions que necessiten superar les seves diferències ideològiques.