Per a gustos, urnes

Innovadors, fins i tot a l’hora de triar el disseny de les urnes. El govern va donar un cop d’efecte ahir en presentar, acabada la conferència de premsa davant de tots els mitjans nacionals i internacionals, el model d’urna que es farà servir en el referèndum de demà, que s’allunya dels clàssics que s’empraven fins ara, també segurament amb la intenció de distreure l’atenció de les forces policials que les han estat buscant en va les últimes setmanes. Es tracta d’una capsa de plàstic amb forma de tupperware gegant, similar a les caixes que es venen per exemple als basars xinesos per guardar-hi tot tipus de coses. Les urnes tenen la tapa negra, on hi ha una petita ranura per introduir el vot, i unes brides de color vermell serviran per segellar-les. De fet, tot i que evidentment el govern no ha volgut donar detalls sobre la seva obtenció, fent un tomb per internet es poden trobar fàcilment urnes molt similars que proveeixen per exemple un bon grapat de fabricants xinesos a preus ridículs (fins a un sol dòlar) si es fan comandes grans, i que poden servir per vaixell, d’un dia per l’altre, en quantitats de fins a deu mil unitats setmanals.

L’article 14 del decret de normes complementàries que el govern va aprovar el 6 de setembre descrivia genèricament que cada mesa electoral –n’hi ha 6.249– haurà de disposar d’una “urna d’un material resistent”, amb una tapa “que inclourà una ranura en el centre” per introduir els vots. El mateix article no n’especificava cap més detall ni característica, més enllà que la tapa haurà de tancar “completament” l’urna, la qual s’haurà de precintar abans de l’inici de la votació, “un cop s’hagi verificat”, tant per part dels membres de la mesa com dels interventors acreditats, que no hi ha cap vot a dins. Tot plegat, de fet, en consonància amb els estàndards internacionals que marca el Consell d’Europa, que en cap cas fixa cap disseny o trets definitoris per a les urnes en processos electorals, més enllà que han d’estar segellades i poder ser degudament supervisades en tot moment durant la votació, i també després mentre no es faci el recompte de les paperetes.

Les urnes que es feien servir fins ara, una mica més grans, estan definides en un reial decret estatal del 14 d’octubre del 2003, que en venia a actualitzar un altre del 1999. L’annex 1 assenyalava que l’urna ha d’estar fabricada d’un material “transparent i resistent”, que pot ser poliestirè o qualsevol de resistència similar, com el metacrilat. Fins i tot en definia les mesures (42 cm de llarg, 29 d’ample i 31 d’alçada), també de la ranura (18 cm de llarg per 0,5 d’amplada). A més, indicava que han de tenir “el menor nombre de peces” per facilitar-ne el muntatge, han de ser “inviolables” amb un precinte i és desitjable que siguin “reutilitzables i reciclables”.

És clar que això és el que marca la normativa espanyola, però cada país és un món. De fet, bona prova de la manca d’un estàndard internacional sobre el model d’urna es pot comprovar amb una simple passejada per Google per veure on voten en altres llocs. A països tan dispars com Eslovènia, Letònia, l’Iran o la República Democràtica del Congo són de plàstic, bastant similars a les de l’1-O. A les fotos de les eleccions alemanyes de diumenge passat, per exemple, hi surten urnes que semblen metàl·liques i no deixen veure què hi ha dins, tancades amb un cadenat, tot i que curiosament els dos principals candidats, Angela Merkel i Martin Schulz, en van fer servir amb dissenys diferents. A les eleccions municipals directament són contenidors d’escombraries reciclats, igual que a les generals d’Holanda. El referèndum escocès d’independència del 2014 també es va fer amb cubells de la brossa. A Austràlia, Canadà o Dinamarca les tenen de cartró, similars a les del 9-N. Per a urnes, gustos.