Tinc un clavell per tu

Hi ha coses que sense saber perquè, ni per obra de qui, de cop i volta es posen de moda i s’estenen per tot arreu i tothom les adopta com a pròpies i les identifica amb el significat que se li vol donar. Arran del cruel atemptat del 17 d’agost passat a Barcelona, algú va tenir la idea de recuperar l’ús dels clavells com a símbol de pau, emulant l’esperit pacifista de la històrica revolució dels clavells que va viure Portugal l’abril del 1974, i es van començar a repartir flors entre els agents de la policia en reconeixement de la seva feina. La iniciativa va tenir èxit; tant, que aquests dies els clavells han tornat a sortir al carrer i han tornat a florir com a símbol de pau allí on alguns hi voldrien veure batussa de carrer, violència i, perquè no, guerra.

I ahir, amb ple debat sobre quin serà el paper de les policies en la setmana decisiva del referèndum, i amb el cos dels Mossos d’Esquadra situat en la cruïlla històrica de decidir si se sotmet a les ordres d’un guàrdia civil o es mantenen ferms en la disciplina del govern de la Generalitat de Catalunya, els clavells van tornar a ser protagonistes. És així, sense saber ni d’on ni per iniciativa de qui, que ahir dotzenes i dotzenes de clavells de tots colors esperaven els militants de la causa independentista que es van concentrar a la plaça Universitat de Barcelona, convocats per l’Assemblea Nacional Catalana i Òmnium Cultural. Abans que els membres de l’ANC del barri de Sant Antoni arribessin al lloc per muntar la seva carpa, algú havia deixat caixes i més caixes de clavells, flors ordenades per colors –vermelles, roses, blanques, grogues– embolicades en poms relligades per cel·lofana, amb l’única identificació del productor, una firma colombiana, però sense cap altra indicació del seu origen. La gent s’acostava als clavells i se’ls mirava, encuriosida, i també amb afany de poder agafar-ne, o comprar-ne, si aquest era el cas. Però ningú en sabia donar raó. Els de l’Assemblea repetien que no eren seus, i els de l’Òmnium insistien que tampoc els havien portat ells. Aleshores, si no eren de ningú, de qui eren?

I va ser aleshores que algú va prendre la determinació que aquelles flors no podien tenir millor destinació que per als agents dels Mossos d’Esquadra que s’havien desplegat als extrems de la plaça per garantir la seguretat de l’acte, i així va ser com els poms de clavells van passar de les caixes a les mans de les persones i, d’aquestes, a les mans dels policies i als frontals dels seus vehicles.

La Maria i la seva filla, la Verena Blume –membre de la família del cèlebre gimnasta Joquim Blume– van ser dues de les persones que es van acostar fins als agents per obsequiar-los amb aquest petit símbol de pau i de cordialitat. La Maria duia una estelada penjada al coll, la seva filla, no: “Jo no soc independentista, però per tot el que està passant vull anar a votar el dia 1, i tant que vull! I em sembla que acabaré votant que sí.”

A la plaça, clavells, molts clavells, i també paperetes que, a grapats, van sortir de l’interior de l’edifici de la Universitat de Barcelona i van començar a ser repartides pels estudiants entre els concentrats a la plaça. I mentrestant, al cel, en un vol rasant i fora de lògica, un helicòpter de la Policía Nacional donava voltes sobre la concentració. N’hi ha que viuen tocant de peus a terra, ferms en les seves conviccions. D’altres viuen en la inòpia, en els llimbs de la cosa etèria, on tot es contrau, s’expandeix i es deforma.