Schulz, l’últim tret de l’SPD
L’aspirant manté que serà canceller malgrat l’avantatge que els sondejos atorguen al bloc conservador
La condició de soci de govern treu força als atacs dels socialdemòcrates a Merkel
Són moltes les contradiccions que s’acumulen sobre Martin Schulz en la seva cursa per esdevenir, com insisteix que vol ser, el proper canceller de la República Federal d’Alemanya (RFA). El seu Partit Socialdemòcrata (SPD) ha estat soci de coalició d’Angela Merkel tant en el primer mandat –del 2005 al 2009– com en l’actual –del 2013 a aquest 2017. No pot atribuir tot allò que considera que no funciona bé o que cal millorar a la Unió Cristianodemòcrata (CDU). Tampoc no resulta del tot creïble, ni per a la militància més fidel, quan afirma que els únics guanys d’aquests dotze anys de Merkel en el poder han estat els empesos pels socialdemòcrates, el partit més antic del país, en les dues legislatures en gran coalició.
Schulz va ser proclamat cap del partit el passat mes de març, amb un 100% dels vots del congrés extraordinari celebrat a Berlín. Ja aleshores, es percebia que rere aquesta unanimitat hi havia un crit de desesperació de la família socialdemòcrata, necessitada d’escenificar cohesió interna. Schulz no té experiència de govern a Alemanya, on l’únic càrrec públic que ha exercit va ser el d’alcalde de Würselen, una ciutat de províncies a l’oest, abans de consagrar-se a la política europea. Més de 25 anys va passar al Parlament d’Estrasburg, de què els últims 5 com a president de la cambra. Des d’aquesta posició, allunyada de la vida interna de l’SPD en temps d’erosió de militància, va passar a ser-ne la gran esperança. Del terme “efecte Schulz”, quan es van disparar els sondeigs al seu favor, a principi d’any, es va passar a parlar en els mitjans de comunicació d’Alemanya del “defecte Schulz” des que l’SPD va perdre tres eleccions regionals seguides, entre març i maig, mentre la CDU de Merkel cantava ja victòria.
Des d’aleshores, els esforços de Schulz per remuntar han estat una cursa a la desesperada. S’ha qüestionat, fins i tot, si l’elecció de l’expresident del Parlament Europeu com a candidat de la segona força del país per fer fora Merkel va ser encertada. L’SPD es va decidir per Schulz després de la “renúncia” entre força pressions a intentar-ho de Sigmar Gabriel, actual ministre d’Afers Estrangers i cap del partit fins al mes de març. Aleshores, es considerava que Gabriel no tenia possibilitats de guanyar Merkel i que, en canvi, Schulz tenia les mans més lliures per fer campanya per la seva posició de no implicat en la gran coalició de la cancellera.
Els desnivells són grans. Des del 2000 que Merkel és al front de la CDU i domina el partit. L’SPD ha conegut, també des del 2000, vuit relleus en la presidència. Cap d’aquests relleus no ha resolt la crisi de direcció que arrossega la socialdemocràcia alemanya des dels temps de Gerhard Schröder en la cancelleria (del 1998 al 2005). Els primers mesos de govern entre l’SPD i els Verds van veure’s sacsejats per la doble dimissió d’Oskar Lafontaine com a cap del partit i ministre de Finances, descontent amb la línia centrista de Schröder. Lafontaine va marxar i va crear el seu propi partit, l’Esquerra, en què va encabir el postcomunisme de l’est del país. L’anomenada Agenda 2010 o pla de reformes i retallades socials, aprovada per Schröder en la segona legislatura, va fer créixer les divisions internes. L’excanceller és vist encara per l’ala esquerrana com un traïdor, consideració que creix cada cop que Merkel elogia l’Agenda dissenyada per aquest com la clau de l’Alemanya que va poder fer front a la crisi econòmica millor que altres socis de la UE.
Schulz va voler distanciar-se de l’Agenda 2010 i, fins i tot, es va comprometre a revisar-ne els apartats més durs. Aquesta posició no li ha servit, de moment, per fer les paus amb els esquerrans. A sobre, ha reforçat les advertències de Merkel contra el vot a Schulz. Segons la cancellera, l’única via de l’aspirant per governar seria al capdavant d’un bloc amb els Verds i l’Esquerra, partit que, per molts alemanys, continua sent l’hereu polític del règim comunista de l’Alemanya de l’est.
L’aspirant Schulz ha entrat en la recta final de la campanya immers en aquest munt de contradiccions, sense aconseguir alliberar-se de la condició de representant d’un soci de la gran coalició, i, per tant, no de l’oposició. Els sondejos del cap de setmana passat el col·locaven amb un desavantatge entre dotze i catorze punts respecte al bloc conservador de la cancellera. Schulz insisteix en cadascun dels seus mítings que serà canceller, malgrat el que diguin els sondejos, i que, des d’aquesta posició, defensarà la solidesa de l’Alemanya que coneixem, però d’una Alemanya més justa, sense desigualtats socials actuals i on ningú haurà de témer un futur en condicions de jubilació de misèria.
Ara per ara, però, tot apunta a un quart mandat per a Merkel. A Schulz, en canvi, no se li veu un futur polític clar, ni dins ni fora del següent govern alemany.