Política

resposta al terrorisme

Lliçons de futur

Afavorir el sentiment de pertinença a la societat entre els fills d’immigrants, bàsic per evitar radicalitzacions

Els experts proposen millorar l’escola i el temps d’oci i fer treball comunitari

En l’adolescència es busquen referents i és quan hi ha perill de fanatització

Sentir-se de Ripoll amb origen marroquí o marroquí que viu a Ripoll. En el debat d’urgència que s’ha obert aquests dies per mirar d’esclarir com és que vuit joves que vivien a la capital del Ripollès van acabar perpetrant atemptats amb setze morts, diversos experts remarquen la importància de “sentir-se part de”. “Haver anat a l’escola i tenir una feina no ho és tot. És molt important que tothom faci un esforç perquè nanos com aquests se sentin part del territori”, indica Enric Canet, des del Casal dels Infants, una entitat nascuda fa més de 30 anys al Raval de Barcelona i que s’ha estès a Salt, Santa Coloma i Sant Adrià de Besòs. Canet és curós i no es refereix concretament al cas de Ripoll, perquè admet que no en té els detalls, però explica que al Casal dels Infants fa més d’una dècada que s’aposta pel treball comunitari: “Intentem que infants i joves se sentin una eina de transformació del barri i que, de retruc, se l’estimin.”

El treball comunitari requereix el moviment de molts actors de manera coordinada, des de les escoles fins als centres oberts i tot tipus d’associacions. I, en el cas del Raval –amb gairebé un 50% de població d’origen immigrant, sobretot del Pakistan, les Filipines, Bangladesh i el Marroc–, es concreta tant amb la participació en les festes del barri com en l’elaboració i la col·locació dels llums de Nadal als carrers i actuacions més del dia a dia. Es tracta, per tant, de fer que els fills de famílies d’origen pakistanès “no visquin només en un món pakistanès”, resumeix Canet.

En la mateixa línia, l’educador, pedagog i conflictòleg David Román considera imprescindible que aquests nanos de famílies d’origen immigrant tinguin “un bon acompanyament” i, en aquest punt, hi inclou el sistema educatiu, la xarxa de lleure i els serveis socials si són necessaris. Adverteix, però, que, “tot i que s’hi dediquin molts recursos, sempre hi ha elements imprevisibles en l’ésser humà”. També és prudent en aquest sentit i no jutja el cas dels joves de Ripoll, sinó que parla en general, des de l’experiència en diversos àmbits de la infància i la joventut: “No ets mai les 24 hores del dia amb el nano i, per tant, no ho pots tenir tot controlat. Pots anar llegint els inputs que et fa arribar i mirar com els rep ell.”

En el cas de la radicalització religiosa dels joves, a França és on ho tenen més estudiat, però tampoc controlat. “Aquí i allà, ni l’educació ni l’acompanyament són infal·libles”, recorda Román. Aquest educador també es refereix, com Canet, a la importància de “sentir-se part de”. La gestió de les emocions, coincideixen tots dos, és bàsica durant l’adolescència, quan la persona s’està construint i busca el seu lloc al món. “O algú els ajuda a construir la seva xarxa –planteja Román–, o es poden deixar endur cegament per un adult que els manipula.” Semblaria que en el cas dels autors dels atemptats de la Rambla de Barcelona i de Cambrils podria haver estat l’imam el que va aconseguir radicalitzar-los al marge de les famílies i l’entorn.

El director de la Fundació Jaume Bofill, Ismael Palacín, que també demana agafar-s’ho tot encara amb cautela, no veu gaire diferència entre aquesta radicalització o fanatisme religiós i l’adhesió a un grup neofeixista o a una banda llatinoamericana: “Un adult menja el cap a uns joves precisament en un moment en què no saben ben bé qui són i busquen una identitat refugi, i els integra en un grup radical.” Precisa que, tot i aquest cas, a Catalunya no existeixen barris amb joves radicalitzats, mentre que a França sí que n’hi ha. Dit això, Palacín llança un senyal d’alerta contundent: “Si ho fem malament i no millorem la socialització dels joves d’origen immigrant, pot arribar a passar.”

I, per fer-ho bé, proposa una escola amb més recursos i, és clar, evitar la pobresa a casa. Catalunya tenia un 2,5% d’alumnes d’origen immigrant l’any 2000 i l’any 2010 es va arribar fins al 15%. Palacín assegura que, malgrat aquest creixement sense precedents enlloc, l’acollida s’ha fet amb èxit “gràcies a l’esforç dels mestres, no pas a uns bons recursos de l’administració”. I també alerta que l’èxit d’acollida no es tradueix en un èxit de resultats, perquè és un col·lectiu amb alts índexs d’abandonament i fracàs escolar.

“Hi ha països que ho fan bé –exemplifica Palacín en positiu–. Al Canadà, l’anomenada segona generació d’immigrants supera en mitjana de resultats escolars els autòctons.”

LES FRASES

Haver anat a l’escola i tenir una feina no ho és tot. És clau que els nanos se sentin part del territori
Enric Canet
casal dels infants
O algú els ajuda a construir la seva xarxa, o cegament es poden deixar endur per algú que els manipula
David Román
educador, pedagog i conflictòleg
Els mestres fan un sobreesforç i una feina invisible de cosir i recosir per evitar més fracassos
Ismael Palacín
director fundació jaume bofill

Denúncia d’un ‘youtuber’ musulmà

Es diu Hamza Zaidi. És youtuber i té dos milions de seguidors a Instagram i 800.000 subscripcions a YouTube. Va néixer al Marroc, però viu a Madrid des de molt petit i s’ha convertit en un ídol per a molts joves. Bona part dels educadors que acompanyen joves d’origen immigrant a Catalunya el coneixen i saben bé com els pot influir. L’endemà de l’atemptat a Barcelona, el divendres 18 d’agost, va publicar un vídeo amb un to diferent del que fa servir normalment. Va deixar de banda l’humor habitual i va començar donant el condol als familiars de les víctimes i intentant raonar que no es pot culpabilitzar tota la comunitat musulmana dels atacs terroristes. “No ens poseu a tots al mateix sac”, reclamava.

“Sabem que youtubers com aquest tenen molt de poder sobre els adolescents –indica l’educador i pedagog David Román–; és una etapa en què es busquen ídols: futbolistes, cantants o youtubers.” Per tant, és un focus de difusió d’aquest missatge contra la islamofòbia, el “no tots els musulmans som iguals”.

Román divideix en dues línies la tasca d’acompanyament als joves fills d’immigrants, que sovint tenen un dilema entre la cultura d’origen i la d’acollida: una de més macro, que seria la imatge social que es construeix dels nouvinguts a escala de país –ja sigui de benvinguda o, a l’altre extrem, com a enemic i invasor–, i una altra de micro, que seria la feina diària per la convivència en la diversitat, en què, destaca, “no se sentin amenaçats ni jutjats”.

Evitar la segregació escolar, més treball amb les famílies, més mestres a les escoles amb més complexitat, un sistema de beques no assistencialista i més orientació als joves sobre cap a on poden encarar el futur són algunes de les millores que reivindica el director de la Fundació Jaume Bofill per aconseguir una escola que tingui més eines per lluitar contra l’exclusió i que, per tant, faciliti “una societat més cohesionada, amb benestar i justícia”. També considera necessari un bon accés a les activitats de lleure, perquè és un temps que “configura la identitat igual que l’escola”. “Tot plegat –conclou– ha de servir perquè els fills d’immigrants se sentin part d’algun lloc, de la gent, i també acompanyats, i perquè no busquin altres referents que els puguin acabar manipulant.” En el cas de Ripoll, perquè no acabin, com sembla que ha passat, al servei de l’imam.

Un altre aspecte que destaca Palacín és la necessitat de treballar l’educació intercultural a l’escola, sobretot en l’etapa de secundària. Ho troba bàsic per facilitar la convivència en la diversitat i lamenta que es faci en la urgència de l’acollida i que després s’abandoni en la secundària.

Sign in. Sign in if you are already a verified reader. I want to become verified reader. To leave comments on the website you must be a verified reader.
Note: To leave comments on the website you must be a verified reader and accept the conditions of use.