Són treballadors, no soldats

Els pantalons de color marró clar, d’un teixit aspre, d’un tall antiquat, els delaten. Són els treballadors d’Eulen que després d’acabar el seu torn a l’aeroport del Prat es canvien només la camisa, una peça d’un color verd oliva de disseny antic i aire militar, i es presenten a l’assemblea que ha de decidir el futur de la mobilització vestits amb la meitat de l’uniforme que han de portar a la feina. El detall de la roba no és un fet menor, ja que una de les moltes queixes que acumula aquest col·lectiu de treballadors de la seguretat és la nefasta qualitat de la vestimenta que els obliga a portar Eulen i que els dona l’aparença patètica de soldats mal aparellats d’una república perduda en els confins del planeta.

No només és lletja la roba –que això per si sol no seria motiu de queixa– sinó que a més a més és poc funcional. Les queixes venen per la mala qualitat del teixit amb què estan fets els pantalons i la nul·la funcionalitat de la camisa, ja que els treballadors estan ajupint-se i aixecant-se constantment per revisar maletes i passatgers que han fet sonar l’arc, circumstància que fa que la roba s’escapi de dins del cinturó, fet que els ha originat en més d’una ocasió l’advertència dels caps de torn que vetllen, també, perquè la uniformitat sigui perfecta. Molts treballadors discrepen també de la necessitat de dur la defensa lligada al cinturó, que els dificulta els moviments, i es queixen de les normes de funcionament que es veuen obligats a complir, amb jornades de fins a 10 hores amb només mitja hora de descans per dinar, fet que converteix la seva feina en un suplici i un exercici més propi de soldats entrenats per suportar situacions límit. Però els treballadors d’Eulen a l’aeroport són només això, treballadors, mal vestits i pitjor remunerats, i no, no són soldats disposats a suportar-ho tot.