18
Política
barcelona - 23 July 2017 2.00 h

JOAQUIM FORN

CONSELLER D’INTERIOR

“La policia catalana hi és per servir el poble de Catalunya”

“A la policia catalana això ni ens passa pel cap ni trobaríem ningú disposat a actuar com ho han fet ells”

“No només no arribarem a impedir-lo, sinó que, al contrari, en facilitarem la celebració”

L’estat natural d’una nació és ser un estat independent [...]. El temps d’arribar a acords ja ha passat
Colau no ho ha entès bé: l’1-O no és una ‘performance’, és un referèndum. Com sempre, s’escapoleix
La meva decisió és absoluta [...]. Sóc plenament conscient d’on em ficava
Nosaltres respectarem la legalitat catalana, que és la que emana del Parlament
Sincerament, crec que no suspendran la competència dels Mossos; una cosa és dir-ho i l’altra fer-ho
- barcelona

El nou conseller d’Interior, Joaquim Forn, repassa en aquesta entrevista, la primera que concedeix a un diari, les reaccions que ha provocat el seu nomenament i el paper que la policia catalana ha de tenir en el procés polític que viu el país. Descarta més canvis a la cúpula dels Mossos i diu que sempre obeirà la llei catalana i el Parlament.

És dels independentistes de tota la vida?
Sí, de sempre; sempre he pensat que no havíem de posar límit a les aspiracions de llibertat d’un país. I que la màxima llibertat d’un país és la independència; la independència és l’estat natural d’una nació.
A hores d’ara no hi ha cap més solució per a Catalunya que la independència?
No és només que ara s’hagi demostrat que no hi ha més solució. Jo ja n’estava convençut abans, perquè l’estat natural d’una nació és que sigui un estat independent.
No hi haurà una oferta de darrera hora de l’Estat?
No és qüestió d’ofertes. Si n’haguessin volgut fer, ja les haurien fet. I el tema no és si ens ofereixen o no no sé quants milions d’euros; el tema és que com a país no volem cap tipus de limitació. El temps d’arribar a acords ja ha passat.
Ara no serà el candidat a l’alcaldia de Barcelona pel PDeCAT, tot i que Xavier Trias l’havia designat en espera de superar unes primàries.
A la vida fas el que toca. He disfrutat molt a l’Ajuntament de Barcelona, però a la vida no sempre pots triar. Hem de ser útils allà on se’ns cridi a cada moment. I ara per mi és un honor ser conseller d’Interior. És un somni poder formar part d’un govern que està liderant el que està liderant.
Neus Munté seria una bona candidata a l’alcaldia?
Sí. Ho he pensat sempre. Munté és una bona candidata, i també ho és Santi Vila. És molt important que consellers d’aquesta vàlua vulguin aspirar a l’alcaldia de Barcelona. També n’han parlat Joana Ortega, Ferran Mascarell... És molt important que persones d’aquest nivell vulguin fer aquesta aposta; vol dir que no defugim un enfrontament amb l’alcaldessa Ada Colau.
Si hagués de triar candidat...?
De triar ja ho faré quan hi hagi candidats oficials i hi hagi primàries. Ara és massa aviat encara. Hi ha temps. Difícilment podem fer les primàries abans de l’1-O, però les podem fer immediatament després, i encara quedarà un any i mig per a les properes eleccions.
Sentint l’alcaldessa Colau, vostè ha entès finalment si l’1 d’octubre hi haurà urnes als col·legis electorals de Barcelona?
Nosaltres estem decebuts. Creiem que l’Ajuntament de Barcelona, com a capital de Catalunya, hauria d’haver apostat d’una manera molt més clara per l’1-O. L’alcaldessa ha aparegut sempre en les Diades, però sense convenciment. Em sembla que mai ha compartit allò que s’expressava en aquell sentiment majoritari al carrer. I ara Colau diu que participarà en aquesta gran mobilització de l’1-O, però no ho ha entès bé. L’1 d’octubre no és una mobilització, és un referèndum en què Catalunya decideix si serà independent o no, amb unes conseqüències jurídiques importants. Vendre-ho com si fos una mobilització o una performance em sembla totalment fora de lloc. És la manera que té sempre d’escapolir-se dels compromisos, de donar la cara i comprometre’s. Dos anys després, encara esperem que faci la consulta promesa per si Barcelona s’integra a l’AMI o no.
Vostè va ser president de TMB. Que a Barcelona tinguin onze dilluns seguits amb vaga de metro, és normal?
En absolut. Gens normal. Nosaltres vàrem tenir vagues al metro? Sí. Però mai d’aquesta magnitud i durada. Mai havia passat. Reconec que hi ha dificultats de negociació amb els sindicats, no diré pas el contrari. Però és obvi que hi ha una incapacitat del govern municipal de saber trobar solucions, de saber negociar i de crear un clima positiu per a la negociació. Han estat incapaços. Venint d’on venien, es pensaven que els sindicats actuarien al seu dictat i s’han trobat una realitat molt diferent.
Del seu antecessor, Jordi Jané, es diu que ha fet “un pas al costat”. Però no ens enganyem, això és un eufemisme…
El conseller Jané va plegar perquè va voler, i així m’ho va comunicar el president Puigdemont. I el mateix Jané m’ho ha transmès així.
De Jané es deia, i jo no vaig tenir ocasió de preguntar-li-ho perquè no concedia entrevistes, que tenia bones relacions amb Fernández Díaz i amb el ministre Zoido. I vostè? Hi ha tingut algun contacte?
No. Només m’he reunit amb el delegat del govern espanyol, Enric Millo, que em va transmetre la preocupació que hi ha a Madrid pel meu nomenament, en el sentit que no sabien si compliríem els acords que es van prendre en la darrera Junta de Seguretat de Catalunya. I li vaig garantir que sí, que són acords signats pel govern i que es compliran. Una cosa són les idees polítiques de cadascú, i jo tinc les meves i Millo les seves, però hi ha un respecte institucional, i amb temes tan importants com els de la seguretat nosaltres no hi jugarem.
Sembla que no es pugui ser independentista i conseller d’Interior al mateix temps, no?
En tots els estats existeixen els ministeris de l’Interior. Jo accepto les seves idees, de la mateixa manera que ells haurien d’acceptar les meves, sempre que les vulgui assolir per mitjans democràtics, que és el que fem.
Si hem de fer cas del que diuen segons quins mitjans, els preocupa la politització de la policia que vostè pugui fer.
Sí. I és sorprenent que ho diguin ells. Hi ha mitjans de comunicació que s’han escandalitzat pel meu nomenament, i són els mateixos que després no s’han pas escandalitzat quan hi ha hagut una politització real d’alguna policia, i no parlo pas precisament de la catalana. S’han inventat informes i notícies que després s’ha demostrat que eren falses. A la policia catalana això ni ens passa pel cap ni trobaríem ningú disposat a actuar com ho han fet ells. Nosaltres estem per servir els ciutadans; no som una policia política com sí que sembla que han actuat altres cossos de policia.
Al documental ‘Las cloacas de Interior’ ho expliquen els mateixos policies…
Sí. I curiosament no hi ha pas hagut a posteriori cap intervenció de la Fiscalia. Hi ha proves més que evidents i no ha passat res. És molt preocupant.
La dimissió del director dels Mossos, Albert Batlle, ha suscitat titulars a la premsa com el de “La purga alarma als Mossos”. Hi ha purga i hi ha alarma, als Mossos?
En absolut. El que hi ha és una determinada premsa que el que està fent és fabricar un determinat relat. A tots els governs del món hi ha canvis, i són normals. El president pot fer canvis al govern i el conseller, quan arriba al seu departament, també. I això és normal. No només no hi ha cap purga, sinó que no hi ha cap mena d’inquietud entre els comandaments dels Mossos. Una altra cosa és el que una determinada premsa vol traslladar amb una intenció determinada.
Al substitut d’Albert Batlle, Pere Solé, li han retret les piulades que havia fet en un moment determinat dient allò de “Em feu pena, tots els espanyols”...
No pot ser que fins fa quatre dies de Pere Solé algunes formacions lloessin el seu caràcter i la seva capacitat de diàleg i d’arribar a acords, i que ara diguin tot el contrari. No té cap sentit. Han de ser més seriosos. Pere Soler ha fet una gran feina als serveis penitenciaris, i té una gran voluntat de servei al país. Cal jutjar-lo per això, no pas per altres coses.
Batlle s’ha acomiadat dels Mossos demanant que es respecti la legalitat. No la respectaran?
Nosaltres respectarem la legalitat. La mateixa llei de creació de la policia catalana, del 1994, diu textualment que es tracta d’una policia “arrelada a la cultura i al poble del qual neix, al qual pertany i al qual serveix”. Textual. La policia catalana hi és per servir el poble de Catalunya. I nosaltres aplicarem la legalitat. I entre aquesta legalitat hi ha poder votar el dia 1 d’octubre.
Hi haurà, però, un xoc de legalitats. I s’intueix que hi haurà una legalitat catalana i una legalitat espanyola.
Nosaltres respectarem la legalitat catalana, que és la que emana del Parlament de Catalunya. És a qui hem de respectar, nosaltres. D’això no n’hi ha cap dubte.
Li plantejo una hipòtesi: si el govern o els tribunals espanyols ordenen als Mossos dur a la pràctica mesures com la detenció de la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, o del president Puigdemont, perquè els hagin suspès de funcions, què farà?
No la preveig, aquesta possibilitat. Aquest escenari no es donarà.
Però el govern espanyol ha dit i repetit que no hi haurà referèndum. Què faran si els ordenen impedir-lo?
Estic convençut que nosaltres complirem la legalitat. I que no només no arribarem a impedir el referèndum, sinó que serà tot el contrari, en facilitarem la celebració. No és un escenari que prevegi, el que em planteja.
Però de la mateixa manera que els Mossos van anar a detenir el regidor de Vic Joan Coma, vostès poden rebre determinades ordres com a policia judicial. Les compliran? Serà un conflicte?
Això podria ser un conflicte, sí; però espero que no ho acabi essent. Segur que intentaran posar-nos contra la paret. Estic convençut que intentaran crear-nos contradiccions. Però nosaltres hem de tenir la capacitat i la intel·ligència suficients per no caure en aquest parany. Hem de tenir capacitat per fer bé les coses i assolir l’objectiu que tenim, que és celebrar el referèndum.
Però què faran, quan la policia catalana rebi determinades instruccions de l’Estat?
Quan vinguin, si venen, les estudiarem.
L’Estat intentarà posar els Mossos contra les cordes.
Probablement. Ja ho han intentat en altres ocasions. Però nosaltres hem de ser intel·ligents. Que l’Estat intenti posar els Mossos contra les cordes és esperable; el que no podem fer és fer-ho nosaltres mateixos. Hem d’evitar determinades situacions. Dimecres passat, el portaveu Jordi Turull demanava als hiperventilats i als tiquismiquis que es prenguin uns dies de vacances. Doncs això, estiguem tranquils.
Hi ha preocupació interna, per aquest tema, entre els comandaments?
No. M’hi he reunit i n’hem parlat. I no. Els comandaments em diuen que estan acostumats a la pressió mediàtica, i que ja han passat per altres moments tant o més complicats. Ells saben abstreure’s d’aquesta situació i dedicar-se a fer la seva feina, que és el que han de fer.
Ja sap que hi ha qui vaticina que ara, després del relleu de Batlle, es produirà tota una escalada de canvis entre els comandaments dels Mossos.
No. Ja sé que es diu, però no. Hi ha hagut el relleu de Batlle, és cert, i ha dimitit el responsable del 112, que substituirem aviat. He parlat amb el secretari general, que és una peça clau, i continuarà. I no hi ha d’haver grans canvis més.
S’ha reunit amb els sindicats? Li han fet arribar la seva petició de mantenir els Mossos fora del debat polític?
No m’hi he reunit encara. Però he llegit les seves declaracions a la premsa dient això. Quan ens reunim veuran que no han de tenir cap tipus de temor.
Vol dir que és possible, a Catalunya, que algú estigui al marge del debat polític, en un moment com l’actual?
En aquest sentit no. Perquè els Mossos no són un bolet estrany de la societat; el cos de Mossos el conformen ciutadans de Catalunya, i tenen les seves opinions personals. Però són servidors públics i han de complir les funcions que els atorga la llei.
Venen temps complicats.
La meva decisió és absoluta. Si no, no hagués format part d’aquest govern. I és evident que el Departament d’Interior és més sensible que d’altres i que les coses s’han de mesurar molt bé.
Descarta que el govern del PP suspengui les competències dels Mossos?
Sincerament, crec que això no arribarà. Una cosa és el que es diu, el que es diu o el que demana una determinada premsa, i l’altra és que es pugui fer efectiu. El procediment per fer això és molt complicat. No és tan fàcil, que recuperin competències. La gent especula amb la suspensió dels Mossos, amb la suspensió de l’autonomia, amb l’estat d’excepció, amb si Millo pot convocar eleccions…, però no és tan fàcil. Tothom dispara ara, però no és tan fàcil. I la nostra fortalesa són els milers i milers de persones que tenim al darrere, i contra això no és tan fàcil actuar. A mi no m’agrada posar l’accent en les coses negatives, en tot el que pot fer l’Estat; a mi m’agrada posar l’accent en tot allò que podem aconseguir.
L’Estat no es quedarà quiet, no? Alguna cosa farà, no?
Sí. I a mi no m’ho expliquen, evidentment, què faran. Però el marge que tenen és el que tenen. I no els veig utilitzant la força ni els veig utilitzant determinada normativa legal. Una cosa és el que demanen els opinadors i els tertulians, però a l’hora de la veritat no és tan fàcil. El president diu allò que no hi ha prou Estat per anar contra tanta democràcia, i és cert. Té raó. N’estic convençut. No hi ha prou lleis, prou múscul de l’Estat, per aturar-ho. Com ho aturaran, això? No poden.
Si cal, desacatarà alguna ordre de l’Estat?
Buscarem les solucions que calgui per assolir els objectius sense desacatar cap llei. És la quadratura del cercle, això? Doncs l’haurem de buscar.
Tots els consellers del govern han signat uns quants requeriments del TC advertint-los de desobediència. En algun moment o altre vostè n’haurà de signar algun, no?
Suposo. Podria ser. En soc conscient. Sabia on em posava. Soc plenament conscient d’on em posava. Però jo no em fixo en les dificultats que tindrem, sinó en les possibilitats que tenim al davant i el camí que se’ns obre al davant. I en la possibilitat de formar part d’un projecte que he perseguit durant tota la meva vida política i que ara es pot fer realitat. Com que estic convençut que hi arribarem, la resta no em preocupa gens.
El preocupa com a conseller d’Interior que es produeixi algun episodi de violència puntual, abans de l’1-O o quan l’endemà l’Estat no reconegui el resultat i la gent pugui sortir al carrer?
No em preocupa. Perquè totes les mobilitzacions que hi ha hagut fins ara han estat en positiu. Tot ha estat festiu i cívic. I qualsevol mobilització que hi hagi a partir d’ara ha d’anar en aquesta mateixa línia. Estic tranquil. No hi haurà cap episodi de violència de la gent que reclama votar. La gent que reclamava votar fa gala d’un gran sentit democràtic i de respecte a la llibertat.
Dijous vàrem veure la Guàrdia Civil al Parlament i a Palau. I pocs dies abans, al TNC demanant factures…
Forma part d’aquest escenari de la por que volen transmetre. Però no hem de caure en aquest parany. Hem de respondre amb intel·ligència. Amb un somriure. Com diu el president, contra el fanatisme, sentit de l’humor.

Del ‘Freedom for Catalonia’ del 92 al govern

Joaquim Forn (Barcelona, 1964) no és pas de la nova fornada d’independentistes. L’any 1992 ja era dels que desplegaven pancartes amb el lema “Freedom for Catalonia” durant els Jocs Olímpics i dels que, uns anys abans, havia rebut Joan Carles I i Sofia amb xiulets durant la inauguració de l’Estadi Olímpic Lluís Companys. De l’any 2000, la darrera ocasió en què el Día de las Fuerzas Armadas es va celebrar a Barcelona i l’exèrcit espanyol hi va desfilar, Forn se’n va endur un bon record. No li van trencar el braç durant una protesta, com han dit alguns mitjans, però sí que en va sortir ple de blaus i de morats. “Hi havia diferents grups que protestàvem. Vaig veure com la policia agredia un noi que duia una bandera catalana i vaig anar a demanar-los explicacions. I un poli em va començar a esbatussar, per tot el cos, al braç, a l’esquena, a les cames...”, explica.

“En tinc un bon record, però, d’aquells anys de mobilitzacions”, hi afegeix, i creu que la campanya del “Freedom” va ser útil. “Va tenir molt ressò. I segur que l’impacte internacional que va tenir va ser útil. Perquè el COI no havia pas previst ni que sonés Els segadors ni que s’utilitzés el català”, sosté. “No vam aconseguir el 100% del que volíem, però sí un 60%.”

Forn, que a diferència del seu antecessor en el càrrec sí que concedeix entrevistes, és un home alt i de veu greu. Imposa. “Té geni?”, li pregunto. “Sí, tinc cops de geni”, diu. I hi afegeix: “Quan m’enfado renego una mica, però l’avantatge és que em passa tot seguit”, somriu. I no s’amaga de dir que ell treballa més bé amb tensió que sense. “Necessito tensió, jo, i aquí em sembla que la trobaré; una cosa més tranquil·la potser no lligaria amb el meu caràcter”, conclou.

De fet, Forn, que des del 1999 ha estat regidor a l’Ajuntament de Barcelona, ja s’havia fet càrrec de la Guàrdia Urbana de la capital catalana quan Xavier Trias era alcalde de la ciutat, el 2011. “Va ser una bona època –diu–, tot i que allà eren 3.000 agents i aquí són 17.000.” Llicenciat en dret, va estudiar al Liceu Francès (“Els meus pares van pensar que seria una bona manera de tenir una mirada diferent”) i ha estat sempre un activista. Va ser membre de la junta d’Òmnium Cultural als anys 90, amb Josep Millàs de president, i fundador de la Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya quan estudiava (“De fet, refundador, perquè ja existia durant la república”). I, és clar, membre de la JNC, on va conèixer Carles Puigdemont: “Sí, vam coincidir en alguna manifestació.”

I com que es diu Joaquim Forn i Chiariello, no em resisteixo de preguntar-li d’on li ve, aquest Chiariello. “La meva mare és de Sud-amèrica, és equatoriana. Però el meu avui era italià, i d’aquí ve el Chiariello.” Curiositat satisfeta. “I què diu de tot plegat la teva mare [el seu pare és mort]?”, li demano. “A la meva mare no la preocupa, diu que hem d’apretar.” “I la dona?” “La dona em va dir: «Escolta’m, això no és pel que hem lluitat sempre? Doncs endavant.»” Forn, que llegeix una quinzena de llibres l’any (Cabré i Pla han estat els seus darrers autors llegits) i que no practica gaire esport (“És una evidència que no en faig gaire”, somriu), tot just fa deu dies que és conseller (“Me’n vaig assabentar el dia abans a dos quarts d’onze de la nit”), però, sentint-lo, sembla que ho sigui des de fa anys. Deixarà petjada. “Sé el que he de fer”, diu. S’intueix.

Sign in. Sign in if you are already a verified reader. I want to become verified reader. To leave comments on the website you must be a verified reader.
Note: To leave comments on the website you must be a verified reader and accept the conditions of use.

Published on

Most Viewed