Política

opinió

El petit dictador

Els acords de pau d’Oslo entre Israel i els palestins són paper mullat. El procés que havia de portar la pau només han servit per continuar l’ocupació militar. Els colons han passat de 35.000 el 1993 a més de 550.000 el 2017. La divisió en tres àrees de control –A palestina, B compartida i C per l’exercit israelià– dels territoris palestins s’havia d’acabar abans de final de segle passat. La situació excepcional es converteix en norma i la subordinació de l’Autoritat Nacional Palestina (ANP) als dictats d’Israel és total. Les eleccions a la presidència palestina que s’havien de convocar el 2009 mai es van celebrar. Des de llavors, Mahmud Abbas, el president palestí, és un president sense suport popular, ni legitimitat democràtica. Els seus partidaris palestins es beneficien directament del treball al funcionariat i a la policia, són els que administren les abundoses ajudes de la UE, els EUA i les múltiples agències de l’ONU i els centenars d’ONG que operen als territoris administrats per l’ANP. El president té el suport de les elits palestines, que converteixen l’ocupació militar en una oportunitat de negoci i, naturalment, no el deixen caure ni l’exèrcit ni el govern d’Israel, per als qui Abbas és una peça clau per continuar l’ocupació militar dels territoris. L’eina per implementar aquest control es diu Coordinació, que amaga en realitat la subordinació i col·laboració de la policia palestina a l’exercit israelià.

Però, com aquí amb la Constitució de l’any 78 aprovada amb soroll de sabres, a Palestina els joves que han crescut amb el procés de pau, confinats en ciutats tancades amb checkpoints, reprimits per l’exercit israelià i la policia palestina cada cop que volen aixecar el cap per albirar un futur que se’ls escapa, es rebel·len contra l’ANP i els seus vergonyosos negocis i acords amb les forces d’ocupació.

A principi de juny, la policia d’Abbas detenia Nassar Jaradat, de 23 anys, per haver criticat al Facebook unes declaracions de Jibril Rujoub, membre del comitè central d’Al-Fatah. Rujoub havia afirmat en una entrevista a la TV israeliana que “el mur occidental (de les Lamentacions) de la ciutat vella de Jerusalem hauria de romandre sota sobirania israeliana”. Jaradat va escriure al Facebook: “Rujoub no pot regalar el que no li correspon ni li pertany.” Això va ser suficient perquè un tribunal de l’ANP ordenés el seu ingrés a la garjola.

Bassel al-Araj, intel·lectual, activista i investigador escrivia sobre la història i la resistència palestines. Va ser empresonat per l’ANP sense càrrecs. Amb 4 companys més de l’organització juvenil Harak al-Shababi, va començar una vaga de fam per denunciar la col·laboració de l’ANP en l’arrest, maltractaments i tortura de palestins per Israel. Bassel es va escapar quan l’ANP l’anava a entregar a l’exèrcit d’Israel, al setembre passat. Pròfug i amagat, l’exèrcit el va descobrir i acorralar el 6 de març al seu amagatall, a Ramallah. Després de dues hores de tiroteig va acabar mort sota la pluja de bales de l’exèrcit israelià. La seva mort en combat alimenta des de llavors les manifestacions de joves que reclamen a l’ANP que s’acabi la Coordinació amb Israel i que es deixin de banda els acords de pau d’Oslo. Abbas s’aferra al càrrec il·legítim protegit per pistoles israelianes i palestines. El petit dictador de Ramal·là no dubta a usar la força i la presó contra la seva pròpia joventut. Afirmava Simone de Beauvoir: “L’opressor no seria tan fort si no tingues còmplices entre el mateixos oprimits.”

Sign in. Sign in if you are already a verified reader. I want to become verified reader. To leave comments on the website you must be a verified reader.
Note: To leave comments on the website you must be a verified reader and accept the conditions of use.