Marxa ràpida a l'Elisi

“Voilà, c'est fait!” Emmanuel Macron, 39 anys, ha fet la gesta de coronar la presidència de la República francesa en poc més d'un any, des que va crear del no-res el seu moviment polític En Marxa! –inspirant-se en la campanya que va dur Barack Obama a la Casa Blanca– fins ahir, sentenciant a les urnes el duel amb Marine Le Pen. Ningú mai abans, a l'Estat francès, havia arribat tan lluny en tan poc temps i a una edat tan jove.

L'assalt al Palau de l'Elisi no és només el producte d'una calculada estratègia política, de l'habilitat de saltar en el moment oportú del vaixell governamental i desmarcar-se del llegat del seu mentor, el president Hollande. A Macron també l'ha acompanyat la sort: una doble carambola inesperada –les primàries del PS i dels conservadors Republicans– va enviar als extrems el socialista Hamon i el thatcherista Fillon i va deixar el camp lliure al jove aspirant per ocupar tot l'espai de centre comprès entre la socialdemocràcia hollandista i el liberalisme moderat d'Alain Juppé. El posterior transvasament continuat de vots d'un PS en descomposició i, sobretot, l'escàndol del Penelopegate, que va descavalcar de la cursa el fins llavors favorit Fillon, el van dur fins a la segona volta. A partir d'aquí, Macron es va convertir en l'única alternativa possible a l'extrema dreta del Front National.

Tot i haver estat una peça de l'engranatge del poder i tot i els intents de relativitzar el seu historial elitista –va estudiar en prestigiosos centres privats abans de llicenciar-se per l'École Nationale d'Administration, viver dels alts funcionaris de l'Estat, i treballar per a la banca d'inversions Rothschild–, Macron s'ha venut a si mateix com un crític del sistema. “He vist des de dintre el buit del nostre sistema polític, que frena la majoria de les idees perquè poden amenaçar la maquinària, els partits tradicionals, els interessos creats... El nostre sistema polític està bloquejat”, va denunciar.

Les seves idees no es pot dir que siguin precisament noves. Remeten al neoliberalisme anglosaxó dominant els anys vuitanta i abraçat amb fervor durant les dècades següents per l'SPD del canceller Gerhard Schröder i el Nou Laborisme de Tony Blair. Macron és més del mateix, amb una defensa encara més aferrissada dels mercats sense fronteres, però adaptat als nous temps. Contra el que es rebel·la l'antisistema Macron són les estructures de poder que li impedeixen aplicar les mesures que considera necessàries per alliberar l'economia francesa dels “barrots” que la constrenyen. El país “està bloquejat per un sistema polític que no vol reformes”, es va queixaren un dels debats de la campanya. Per aprovar la reforma laboral que va impulsar – la que va posar el carrer en peu de guerra–, el llavors primer ministre, Manuel Valls, va haver de recórrer a un procediment extraordinari, l'article 49.3 de la Constitució –que preveu l'adopció d'un text sense passar per la corresponent votació al Parlament–, ja que no hi tenia garantit el suport de tots els diputats socialistes ni dels diputats conservadors que, tot i combregar amb la filosofia del projecte, no volien facilitar la feina al govern. Es podria dir que la frustració de Macron ha alimentat les seves ambicions presidencials. El ministre immobilitzat per les inèrcies i els interessos de la vella casta política reclama mans lliures per aplicar el seu programa transformador. La seva estratègia ha consistit a defugir el posicionament ideològic –es defineix “ni de dretes ni d'esquerres”–, a canviar les coordenades del debat plantejant la divisòria electoral com una confrontació entre una França dinàmica i oberta al món i un país replegat en si mateix, entre la globalització i la nació, la modernitat i la tradició. Macron, ferm partidari d'avançar en el tan qüestionat projecte d'integració europea, ha volgut pujar a l'onada liberal iniciada amb la victòria de Mark Rutte a Holanda i conjurar la nova revolució proteccionista i aïllacionista de Trump i Theresa May, la que Le Pen reivindica per a l'Estat francès.

Amb tot, Macron acaba de guanyar una batalla necessària, però encara no decisiva: sense una majoria en el Parlament, el nou president de la República no disposa d'un instrument propi per aplicar el seu programa. Per això, totes les mirades es concentren ara en les eleccions legislatives del mes vinent, en què tots els partits pugnaran per condicionar el marge d'actuació del cap de l'estat. Tot i que Macron no té un aparell fort al darrere –el seu partit tot just acaba de complir un any–, un sondeig publicat la setmana passada pel diari econòmic Les Echos, assegura que En Marxa! es convertirà en la força més votada a l'Assemblée Nationale en les eleccions de l'11 i el 18 de juny, mentre que els Republicans (dreta) i el partit centrista UDI quedarien segons, sense possibilitat de poder imposar la cohabitació al nou president.

“Això demostra –en la hipòtesi més favorable– que no és impossible que En Marxa! obtingui la majoria absoluta”, explica Bruno Jeanbart, director general adjunt d'OpinionWay, la firma que va fer l'estudi. “En la hipòtesi menys favorable, seria el grup principal, condició suficient per mirar de constituir una majoria. La pregunta és: com i amb qui?” Les incògnites s'hauran de resoldre les properes setmanes, les que decidiran si Macron manté la marxa triomfant o si les forces li flaquegen a les portes del Parlament.