El producte del poder

I si Emmanuel Macron fos l'home providencial? La pregunta arriba des de l'esquerra i la dreta, des de França i fins i tot des d'Europa, temorosa per Marine Le Pen. La incògnita s'instal·la. El jove candidat, un desconegut fins fa dos anys, brilla als sondejos i alimenta premeditadament l'ambivalència, capaç com és de navegar-la. És un personatge polièdric, de somriure fàcil i seductor, seriós i naïf, amant de les arts i del poder. Un polític encara sense ofici, però amb vocació.

Fill d'un matrimoni de metges d'Amiens, al nord, un dels moments definitoris de la seva vida li arriba aviat. Amb 15 anys, el jove Emmanuel s'enamora de Brigitte Trogneux, la seva professora de teatre i francès. Està casada, té 39 anys i tres fills, i el sentiment és recíproc però impossible. L'escàndol ho impregna tot i el nen s'emancipa amb 16 anys i és admès al selecte Liceu Henri IV del barri llatí de París, considerat el millor de França. Després es gradua a Sciences Po, una de les grandes écoles del país, però el camí iniciat, prototípic de tot alt càrrec francès, s'interromp i s'enrola a cursos de filosofia.

La rebel·lia de Macron contra les convencions cristal·litza així per segona vegada. És la mateixa que el portarà a plantejar-se ser president abans dels 40, i la que, quan estira el xiclet de la seva singularitat, el fa proclamar-se antisistema. Res més lluny. Després del seu període filosòfic, reprèn la ruta de l'ortodòxia accedint a l'elitista Escola Nacional d'Administració, l'ENA, factoria d'alts funcionaris i presidents. D'allà, entrarà al cos d'inspecció de finances, on viu un altre instant decisiu: l'inspector en cap, Jean-Pierre Jouyet, un dels funcionaris més influents del poder polític, l'apadrina. Jouyet és amic personal d'Hollande, amb qui comparteix promoció d'ENA, i està implicat en la redacció del Tractat de Maastricht, en l'entrada francesa a l'euro, o en les negociacions de la crisi del deute.

El 2007, Jouyet envia Macron a la comissió Attali, un alt comitè econòmic creat per Sarkozy. Macron hi bastirà una xarxa de contactes entre les màximes personalitats del món econòmic i financer, entre elles el director general de Rothschild. Marxarà a la banca el 2009, i el 2012 comandarà una operació que el farà multimilionari. De la comissió Attali no només s'emporta, però, els contactes i la lucrativa posició al món financer. També, ensenyances de política econòmica liberal, avui al seu programa.

Mentrestant, la relació entre Macron i Brigitte s'ha consolidat. Ella es divorcia i s'instal·len a París. I al 2007 la parella es casa. Ell, un prometedor inspector de finances que es mira la política de reüll, amb 29 anys; ella, un futur i mediàtic projecte de primera dama al servei del màrqueting electoral, amb 54. Quan al 2012 Hollande guanya les eleccions, Jouyet i Attali li proposen el nom de Macron, i amb 35 anys entra a treballar a l'Elisi, des d'on serà ideòleg del viratge socioliberal d'Hollande, pas previ a encapçalar el Ministeri d'Economia el 2014. “Ets aquí per reformar”, li diu el president.

La posició és una pista d'enlairament. Carismàtic i irreverent, Macron és el vers lliure d'un govern decaigut on molts reneguen de la seva mediatització. Hollande, pare orgullós, li tolera. De portes enfora, el jove és l'arquitecte d'una llei liberalitzadora i de la polèmica reforma laboral, de la qual surt ben parat mentre Manuel Valls es crema. De portes endins, activa contactes a tots els nivells de l'Estat, per exemple entre els 13 companys de promoció a l'ENA, la nova fornada del poder, que ocupen llocs ministerials. Multiplica sopars i comença a alimentar ambicions majors. Encara des del govern crea el moviment En Marxa! i dimiteix a finals d'agost per consagrar-se a la carrera presidencial. Un cop més, no respecta les convencions: fuig dels partits, refusa concórrer a les primàries, buida el seu discurs de contingut i ho consagra tot al màrqueting; els mítings recorden les presidencials americanes.

Des de llavors parla de canvi, de la fi del clivatge esquerra-dreta, de modernitzar la política, però la substància queda a banda. No és estrany: en la proposta d'aquest doble liberal, econòmic i polític, és difícil no trobar-hi continuïtat amb Hollande. Desmarcar-se del president ha estat el seu gran èxit de campanya, ningú fa balanç del desastrós quinquenni del qual va ser actor clau. El producte Macron apel·la a la revolució des del continuisme, una fórmula que evoca irremeiablement l'aristocràtic Tancredi i el Gattopardo, fer que tot canviï perquè tot romangui com està. Tancredi era un jove irreverent i un brillant estrateg, representant d'un ancestral sistema de poder que era cosa dels de la seva classe. Els sona?