Juanjo Fernández: “Amb l'adolescència cal confiança, comunicació i compromís”

Sí, perquè s'aplica als discursos i també en molts altres àmbits. Hi ha una certa tendència al tòpic que les millors classes són improvisades i no és cert.

Sobretot, deixar de banda allò de “tinc molta por a parlar en públic” o “soc tímid”. Tothom ho és! Als que parlen en públic se'ls demana poca cosa: informació útil i adient, expressada de la manera adequada i, si pot ser, interessant. Però ja està. Són aquestes tres coses. Per tant, mentre tu hi posis domini del que has de parlar, ja sigui per la teva experiència o coneixement, mentre hi posis passió per allò que vols comunicar i tinguis ganes de comunicar-ho, la cosa està bastant guanyada.

La veritat és que el tema estel·lar són els deures... Si vols que a una xerrada hi vingui gent, digues que parlaràs dels deures i veuràs com s'omple. Ara seriosament, els pares i mares que venen a les xerrades sovint arriben molt angoixats, dient: “No sabem ben bé què fer amb els fills adolescents.”

Els pares venen amb el clàssic “és que no ens explica res”. Jo crec que no és veritat. Sí que expliquen coses, però de vegades reaccionem malament quan ho fan. Per exemple, si ens diuen que a classe estaven tirant papers i cridant, els diem “i tu què feies, eh?” i potser ens ho anaven a explicar. O bé xerrem massa. Anem explicant les coses que ens diuen. De vegades no som prou discrets, no escoltem prou els nostres adolescents. En aquesta comunicació que ens demanen pares i mares hem de tenir en compte què hi podem fer nosaltres, quina ha de ser la nostra actitud per comunicar-nos amb els adolescents.

Sí. Els pares, educadors i adults, hem d'estar sempre disposats a comunicar-nos. Quan els adolescents volen dir-nos quelcom, se'ls nota: ens busquen, donen voltes per on som... I hem de veure com tractar-los. Alguns volen atenció plena; d'altres, que anem fent la nostra mentre ens expliquen el que sigui, però hem d'estar sempre disposats a aquesta comunicació.

Són els dos extrems. Els adolescents són d'extrems, el terme mitjà el toquen poc. L'adolescència ha passat de ser una etapa menystinguda a temuda. De vegades parlem de l'adolescència en termes no gaire agradables i en parlem com si fos un virus: “S'ha de passar.” I no, l'adolescència no és cap malaltia! És una etapa apassionant però en els dos sentits: passió exultant i passió de patir.

Els fills han de tenir una cosa que costa molt quan ets adolescent: paciència! I els pares hem de ser conscients que són canvis en què el seu cos els traeix. Cada matí, davant del mirall és una nova aventura: què m'ha crescut que no volia que creixés i, sobretot, què no m'ha crescut i em feia gràcia que ho fes.

La comunicació amb els adolescents és com pescar amb canya: has de ser-hi, ells estan per sota el corrent, amb tu no parlen, entre ells sí... però hi ha un dia que per una conjunció astral i hormonal, de difícil explicació, aquell dia s'enganxen i tu has de recollir i escoltar atentament, sense creure, però, que ja tens la comunicació solucionada.

El principal és “recordaràs com et senties tu quan eres adolescent”, però també és molt important desdramatitzar. Després també hi ha el “a la teva edat jo ja...” La “teva edat” no és una edat; és una era. Per exemple: donaràs una oportunitat a la seva música abans de dir el que en penses. No es coneix cap generació a qui, d'entrada, li hagi agradat la música de la generació següent, i normalment amb el mateix argument: “Això no és música ni és res, només és soroll.”

Sí, va actuar bé... amb matisos. Té dret a prendre-li el mòbil? Sí, hi té dret. Ara, d'on venia aquesta situació? El mòbil des de quan el tenia? I, sobretot, per què tenia mòbil? Moltes vegades no és tant que fem les coses sinó que les fem sense criteri. Com a pares tenim uns criteris: si li va proporcionar un mòbil per deixadesa perquè es feia pesat després no pots esperar que en faci un bon ús, si no hi havia cap limitació.

La preocupació és normal però el que hi hauria d'haver és molt coneixement dels nostres fills, molta confiança, molta comunicació, molt compromís. Serien quatre de les ce i la cinquena és celebració. Hem d'estar contents de ser pares i mares i de tenir els nostres fills. Si no, és allò que deia Norah Ephron: “Quan tinguis un fill adolescent, compra't un gos, així algú estarà content quan arribis a casa.” Sí, però no és una bona manera de veure-ho. Si hi ha aquesta comunicació, confiança i coneixement amb els nostres fills, hi haurà pocs motius per a l'alarma.

Sempre. Això de ser pares i mares helicòpter que sempre van mirant, a veure qui s'acosta i qui no, que supervisen... o ser pares i mares llevaneu, que són els que van traient dificultats al fill abans que arribin... Aquesta sobreprotecció no porta res de bo. Més aviat porta a la indefensió. També hi ha el pare mausoleu, que és com una escultura que el fill ha d'admirar... S'ha d'estar al cas de no caure del tot en aquestes tipologies.

És un tema que cal abordar amb calma i tranquil·litat. Ens podem preocupar per aquella fotografia que penjaran, però hem de mirar les que pengem els adults dels nostres nens. Allò que quan és l'aniversari del nen o nena ensenyem fotografies... estem segurs que quan sigui gran al teu fill o filla li farà gràcia que aquella foto estigui penjada a les xarxes socials? Hem de pensar que les xarxes responen a una necessitat que hem tingut tots, especialment els adolescents, d'estar connectats. Quan érem adolescents la comunicació era més de casa a l'escola o per telèfon. Qui no recorda allò que ens deien els pares: “Penja! Com es nota que no el pagues tu.” Totes les generacions tenen aquest conflicte de la necessitat d'estar permanentment connectats. El que passa és que ara, realment, pots estar-hi! Per això convé que hi hagi criteris, coneixement dels nostres fills, confiança i comunicació. Per exemple, crec que els adolescents no han de dormir amb el mòbil. Però nosaltres tampoc. Per tant, tots els mòbils a la sala. Els nostres també!

Me'ls imagino, potser, molt connectats a la realitat virtual, que és un tema espectacular, una cosa que no ens fem la idea, i potser els seus pares els diran: “Deixa la realitat virtual i puja una foto a Instagram.”

Es dirà Ser més feliços per ser millors pares. Anirà de com suprimir aquelles preocupacions petites que l'únic que fan és rosegar-nos per dins i com això ens ajuda a ser millors pares; de cultivar els nostres superpoders de la felicitat, perquè la felicitat no depèn tant de la posició com de la disposició que tenim respecte a les coses.