La unió variable

Dissabte passat a Roma es va commemorar el 60è aniversari de la signatura del Tractat de Roma per part dels representants de sis països, França, Itàlia, Alemanya, Bèlgica, Països Baixos i Luxemburg, que va ser l'inici del que més tard es convertiria en la Unió Europea. La festa era més pels èxits del passat que no pas pel previsible futur. Si repassem què han estat aquests seixanta anys del tractat, per poc europeu que un sigui, no es pot negar que ha estat un gran èxit. D'aquells sis països signants de primera hora, es va passar a vint-i-vuit, tot i que avui mateix la primera ministra Theresa May activarà l'article 150 del tractat per complir el Brexit (sortida de la Gran Bretanya de la UE) i per aquest motiu era absent a Roma. Curiosament, la Gran Bretanya va ser un dels països als quals els va costar més entrar al Mercat Comú, pel veto que posava Charles de Gaulle, per la seva malfiança en l'esperit europeu dels britànics.

L'aniversari ha coincidit amb el fet imprevist del Brexit, i amb una forta desintegració interna del sentiment europeista. Fa molt de temps que vaig dient que un dels problemes de la UE és que volem fer una Europa unida, sense europeus, i això s'esdevé impossible. De la mateixa manera que hem estat capaços de fer una moneda única, també hauríem d'haver estat capaços de crear una nacionalitat europea amb un DNI europeu únic, i donar més presència europea en el nostre entorn. És ben eloqüent l'escassa presència de banderes europees i de líders europeus en els nostres països. Aquesta absència, volguda pels estats, fa que, per nosaltres, ells siguin uns estranys i així és molt difícil fer una unió. Amb el tema mateix dels refugiats, es culpa la UE, quan els culpables són els estats que no compleixen el que demana la Unió.

Malgrat aquestes asintonies i febleses, el cost de la no-Europa seria infinitament superior i la necessitat d'enfortir-nos com a comunitat cada dia és més urgent, especialment ara que estem en un entorn molt hostil i amb unes amenaces d'una magnitud que separats serien molt costoses de superar. La Rússia de Putin, la Turquia d'Erdogan, els EUA de Trump, maquinen per a la destrucció de la UE, i els problemes que generen les guerres fratricides en el món àrab són d'una gran complexitat. I en tot aquest entorn, hi hem de posar l'efecte del Brexit, del qual encara avui no en coneix ningú els costos. És clar que un dels objectius gens dissimulats és provocar el fracàs de la UE i molt especialment de l'euro, dos fets que si es produïssin, l'Europa del futur esdevindria molt marginal en el context mundial.

Un fet que hem constatat aquests anys és que els nacionalismes i les ànsies de poder de molts polítics nacionals boicotegen els avenços d'integració i per aquest motiu dissabte passat a Roma es va deixar apuntat que potser el futur de la Unió serà més variable, com a única manera de poder avançar.

En un viatge que vaig fer a Brussel·les un alt funcionari de la UE es queixava perquè sovint els polítics tenien un discurs intern de culpar de tot allò que és dolent o genera sacrifici la UE, quan la UE són els estats. I aquesta tàctica, utilitzada per tothom, ha creat un clima com la societat del 2092 del “futur imperfecte”, una mena de sensació claustrofòbica. I ara es rebel·len, i el discurs de sortir de la UE té cert predicament en una societat tocada per la crisi econòmica.

El futur variable de la Unió Europea segurament serà l'única possibilitat d'encarar l'avenir i afrontar els reptes immediat del Brexit, que, es faci amb versió suau o versió dura, serà una important sotragada a l'economia europea. I també cal estar molt atents als efectes polítics i econòmics de les polítiques de Donald Trump, que, sense cap mena de dubte, si no es modera, impactaran sensiblement en l'economia mundial.