Cap on anem

Pregunta del milió: tenim la societat que ens agrada i que volem? Crec que la majoria de les persones amb valors i amb una certa sensibilitat ens dirien que no. I no la tenim per molts motius, però un d'ells és el patriarcat en el qual estem immersos des de fa milers d'anys. I em pregunto: han de tornar a passar milers d'anys per poder partir d'una igualtat real? O amb el que hem après podem accelerar el procés i fer-lo un pèl més ràpid?

Des d'aquí reivindico el valor de la sororitat, una paraula que hauria d'entrar en l'imaginari col·lectiu des d'avui mateix, per posar-hi una data a l'atzar. Els nous diccionaris ja la inclouen i la defineixen com ‘la relació de germandat i solidaritat entre les dones per crear xarxes de suport que empenyin canvis socials, per aconseguir la igualtat'. Els grans processos històrics, la revolució industrial, la tecnològica, venen acompanyats per un vocabulari que els defineix. Perquè la mateixa rapidesa amb què es mouen les coses comporta la necessitat de posar-hi un nom. I sororitat, mentre no n'hi hagi d'altres, és una de les que defineixen el període històric que estem vivint. Ja no val aquella frase tan estesa entre les dones i els homes que diu que nosaltres mateixes som el nostre propi enemic. Aquesta frase és una altra manera de discriminar-nos. Hem de poder discutir les nostres pròpies idees i opinions entre nosaltres i debatre-les amb naturalitat, sense imposicions, ni prejudicis. I fer pinya fent pedagogia positiva.

Les dones, quan exerceixen el poder, sovint perverteixen la seva condició femenina perquè reprodueixen uns estereotips masculins que han quallat amb els anys i que es basen en un exercici mal entès del poder –d'altra banda paraula masculina que hauríem de revisar–, en què prefereixo lloc de responsabilitat. La jerarquia, l'autoritarisme, la crispació, el no diàleg, la prepotència, l'ordeno i mano, la imposició de les idees sovint amb crits o cops de puny damunt la taula són una forma de liderar que semblava que havia passat a la història, però que està més present que mai en figures autoritàries, com la de l'actual president dels Estats Units. Poca broma, Donald Trump ha arribat al poder perquè l'ha votat la societat americana, amb el vot inclòs de dones que han tingut por de massa coses. Gran paradoxa si mirem el perfil de l'homenet en qüestió.

Només amb la intel·ligència col·lectiva femenina i la col·laboració necessària dels homes que realment volen un altre tipus de societat, que no sigui la que reprodueix constantment els estereotips masculins, arribarem a una col·lectivitat més igualitària, menys jeràrquica, menys crispada, més humana, més sensible amb l'entorn i amb el proïsme. Un tipus de societat més generosa, que tingui en compte la gestió dels sentiments i les emocions en l'educació, l'empresa, els llocs de responsabilitat, la família...

La càrrega familiar, per exemple, hauria de ser compartida al 50% en totes les seves etapes i facetes, perquè, quan hi ha fills, és quan les dones deixen de ser visibles i perden presència i llocs de treball. Algunes la perden perquè volen, però la majoria perquè no hi veuen cap altre sortida. Perquè se les ha educat així. Perquè tenir temps per a elles les fa sentir culpables. En canvi, els homes amb fills petits no s'hi senten, de culpables, per tenir temps per a ells. A moltes dones amb fills, a la feina, sigui quina sigui que tinguin o hagin tingut fins al moment de ser mares, se les discrimina. Ningú els ha dit que poden i que tenen dret a tenir-ho tot si la responsabilitat i les decisions es prenen conjuntament amb la parella. Perdre el temps en reunions inacabables a hores intempestives perquè no va, amb molts d'ells, acabar aviat per poder exercir part de les seves obligacions familiars i domèstiques, és un exemple de molts. Que el temps dels homes, en aquest cas, amb fills, és més important que el de les dones, on està escrit? No pot ser que les dones siguem la majoria dels habitants del planeta i tinguem la situació més desafavorida. És antinatural. No pot ser que les dones, només pel fet de ser-ho, tinguem menys possibilitats de fer el que desitgem a la vida.

Hi ha molts fronts i debats oberts. Per això s'ha de parlar, s'ha de debatre homes i dones, i anar fent pedagogia positiva en el dia a dia, als mitjans de comunicació, a la feina, amb els amics, amb la família. Per més que costi. Perquè les nostres filles es mereixen que defensem els seus drets. Encara que alguns i algunes ens titllin de feministes radicals cada cop que obrim la boca i ens desacreditin amb arguments de pa sucat amb oli.