Encara en queden...

Encara n'hi ha. Fa uns dies l'eurodiputat polonès Janusz Korwin-Mikke defensava que les dones han de cobrar menys perquè, al seu parer, “són més dèbils i menys intel·ligents”. De persones misògines, malauradament, encara en queden. Siguin del país que siguin, trobem homes que es creuen superiors, moguts per les seves inseguretats i les llacunes del seu coneixement. Afortunadament, però, avui, aquest tipus de persones fan més aviat el ridícul en fer declaracions d'aquesta mena. I si bé és veritat que encara ens queda molta feina per fer, també ho podem mirar en clau positiva, perquè hem avançat molt i continuem endavant.

La societat patriarcal que hem arrossegat durant molts anys ens ha omplert de tòpics i falses creences. D'un temps ençà es va posar de moda que els polítics recarreguessin els discursos fent uns desdoblaments de gènere que majoritàriament han servit per fer que l'audiència desconnectés durant la suposada captatio benevolentiae.

En nom de la igualtat s'han inventat termes com donanatge, totdon, donanitat... i darrerament han arribat les famílies monomarentals. M'encanta l'enginy que hi ha darrere dels parlants, m'encisen les falses segmentacions i reivindico que mantinguem els trets dialectals. Ara bé, això de crear mots xarons en nom de la paritat... més aviat em provoca esgarrifances.

Però més enllà del debat sobre el llenguatge no sexista, trobem diferències evidents entre homes i dones a l'hora d'emprar la llengua. Múltiples disciplines com la neurociència, l'antropologia o la sociologia han abordat l'estudi de les divergències de gènere des de punts de vista molt diferents, però tots parteixen del fet que ja en la infància homes i dones tenim un comportament i una cognició distints.

Algunes teories apunten que les dones solen tenir un comportament més socialitzador que els homes, de manera que tenen un desenvolupament més ràpid de les habilitats lingüístiques. A més, la maduració cognitiva és més ràpida, ja que l'adquisició del llenguatge sol ser més primerenca.

També trobem diferències notòries en l'anatomia del cervell. Així, sembla que els homes tenen més volum en la substància blanca, mentre que en les dones és superior en la substància grisa. De fet, la hipòtesi endocrina defensa que les diferències cognitives que trobem entre els dos sexes són producte de diferents configuracions dels hemisferis que es formen en el moment de la gestació.

L'any 2003 es va fer un estudi a la Universitat de Kansas amb una mostra de 1.279 nens i adolescents en què es partia d'una prova d'aprenentatge i retenció verbal per estudiar les diferències entre els dos sexes. Es va observar que el rendiment en les proves de memòria era diferent en funció de si es valorava la memòria visual o bé la verbal. Els nens rendien millor en la prova de memòria en cas que es tractés de fer una localització espacial; en canvi, les nenes destacaven en el moment de recordar les paraules. Sembla, doncs, que les dones tendeixen a utilitzar estratègies verbals per emmagatzemar la informació, mentre que els homes organitzen millor la informació de manera visual i espacial; és a dir, els homes activen més l'hemisferi dret que no pas les dones quan es tracta de retenir informació.

Per altra banda, la lingüista Deborah Tannen afirma que les dones tendeixen a parlar més extensament sobre un tema, mentre que els homes solen fer salts. Tannen també explica que les converses d'elles són més afectives i se centren a mostrar semblances o compartir experiències, mentre que les xerrades informatives i destinades a relatar una història són més pròpies del gènere masculí. Altres estudis assenyalen que les dones emeten sons mentre parlen, del tipus mmm, sí, exacte, etc.; mentre que els homes solen escoltar en silenci.

Altres peculiaritats, potser més anecdòtiques, remarquen que les donen comencen les converses amb un «saps què...?» per captar l'atenció de l'interlocutor. Així mateix, són més pròpies del gènere femení les formes indirectes del tipus «què us sembla si fem un pensament...» en lloc del categòric «marxem» que tendeix a ser més típic dels homes. Finalment, els diminutius, els termes més precisos d'àmbit emocional i sensorial, així com les precisions lèxiques i les descripcions acurades són més usuals en les dones.

L'heterogeneïtat és riquesa, però tots aquests matisos són gairebé imperceptibles quan mantenim una conversa. De fet, hi ha molts altres factors que determinen la nostra manera de parlar: l'edat, l'època històrica en què ens ha tocat viure, la zona geogràfica i també el nivell d'estudis. Ara bé, el que és una evidència és que en cap cas no hi ha cap sexe que estigui per sobre de l'altre, tot i així, com dèiem... encara n'hi ha... Encara queden homes com l'eurodiputat polonès. Però, afortunadament, ja són minoria.