Senzillament, dones...

Dona, un mot, un terme...

Una paraula que, si tanques els ulls, et transporta a infinites idees, emocions i imatges...

Què us evoca, a vosaltres, la paraula dona?

Si fóssim capaços de despullar el mot dels prejudicis i convencionalismes socials i mirar amb nuesa tot allò que representa, ens caldria abans observar molts rols per definir-lo.

Pintors o poetes han estat fins ara els privilegiats que han pogut transmetre'n una mirada digna i harmoniosa, en la seva magnitud i esplendor, com reflecteixen la infinitat d'obres d'art exposades en museus i galeries.

Però potser primer hauríem de posar-nos a moltes altres pells abans de poder copsar la magnitud del significat que aquesta paraula representa, atès que en si mateixa ja porta implícits molts continguts que sovint passen desapercebuts, com ara: mare, filla, germana, esposa, amiga, amant, confident, companya, col·laboradora, treballadora..., paraules plenes de significat i en què cada rol ens suggereix nous matisos i noves paraules: escalfor, ajuda, confiança, esforç, lluita, treball, tenacitat, valentia, generositat, erotisme, empatia, recolliment, serenor, temprança...

No sé si ha estat la filosofia, la religió, el capteniment humà o la mateixa natura qui ha transformat cada ésser femení en aquest ideari tan cert com idealitzat que tenim de les dones.

Probablement cada rol esmentat ens aporta una dimensió diferent del que se suposa que ha de ser la dona, d'allò que se li atribueix en funció de la necessitat que cadascú creu que n'ostenta i reclama. Per això potser la millor paraula amb la qual ens voldrien i podrien definir és la paraula complaença.

I de fet potser és el que som i el que s'espera de nosaltres en aquesta dimensió de la perfecció tant física com espiritual en què el nostre món actual es basa. Un món que ha estat creat a “imatge i semblança” d'un espai masculí, ideat i planificat per homes. Fent-ne el paral·lelisme, amb quins adjectius i matisos els definiríeu a ells, ara mateix, si tanquéssiu els ulls i hi reflexionéssiu?

Un món imaginat a partir d'un creador de mentalitat i imatge masculina, poderosa, exigent i fiscalitzadora, culpabilitzant i sotmetedora al qual cal servir per obtenir-ne la bondat eterna, mentre que, curiosament, l'amor que proclama és profundament femení, generós i amable?

Segurament ens hem encegat a voler o exigir una dualitat plena de servituds i demandes, en què s'han confós els valors i s'han distribuït uns rols sobrevalorats o inexistents.

Perquè, a ulls de la natura, lliures de prejudicis i formulismes socials, primer de tot esdevenim persones, éssers humans responsables de defensar la nostra pròpia supervivència i lliures de triar què hem de ser o què volem fer, amb nosaltres i amb els altres.

L'univers ens ha donat una vida i la natura ens ha ofert un cos per gestionar-la. Potser el nostre error social ha estat definir unes conductes concretes per a cada cos i oblidar-nos de les emocions que el nodreixen, independentment de l'aspecte extern que es posseeixi.

Tots volem ésser estimats i cuidats, i tots necessitem i volem l'ajut de l'altre, i no crec pas que sigui un sentiment exclusiu només d'homes. Tots necessitem el caliu i la bondat, l'escalfor, l'ajuda, l'esforç, la confiança, la lluita, el treball, la tenacitat, la valentia, la generositat, l'erotisme, l'empatia, el recolliment, la serenor, i la temprança de l'altre... O és que les dones, per ser amoroses, no tenim dret a aquest amor? Hem de ser, potser, superdones, esclaves i complaents del desig aparegut en aquest món infinitament dual entre allò masculí i allò femení?

És evident que no cal frivolitzar les coses i que cal obrir un debat serè i seriós sobre els nous rols en la nova societat global, sense exclusivitats ni exclusions.

Cal, doncs, compartir els rols i les conductes, però a partir del pla de les necessitats i dels sentiments, uniformant el desig universal d'estima i cures, sense exigències ni sotmetiment per part de ningú, mostrant la genuïnitat implícita com a persones que som.

Potser aleshores ens oblidarem de la dicotomia social inventada, de l'abús exacerbat i de la desigualtat permesa i podrem començar a parlar de respecte, d'igualtat, d'amor i llibertat i esdevenir, finalment, senzillament dones...